Simien Mountains

Vam comprar el trekking sencer així que teníem un guia, un scout, un cuiner, mules, cotxe, menjar, aigua i dormir inclòs. L’únic que havíem de fer nosaltres era caminar. Els millors dies de tot el viatge de ben segur. Tres dies de trekking, dues nits en refugi, un 4000,  infinites estrelles i paisatges meravellosos.

El primer dia va ser una passejada per a nens d’escola. Vam caminar tres hores i el desnivell era mínim. Vam arribar al refugi pràcticament sense suar. Només en arribar ens van preparar un té amb galetes i ens el vam prendre molt a gust. Vam quedar parats de les condicions del refugi. Era un espai gran on hi havia uns 10 o 12 llits individuals, tot molt net i pulit. Luxe màxim al mig de la muntanya, escolta’m. Vam passar la tarda fent estiraments i contemplant les vistes. Quan va marxar el sol, ens van convidar a entrar dins el refugi on ens esperava el sopar. No teníem massa esperances amb que el menjar fos especialment bo, ens imaginàvem injera amb shiro. Sorprenentment, el nostre cuiner va entrar al refugi amb una safata de menjar tot vestit com un cuiner francès, barret inclòs. Divertidíssim! Vam sopar una sopa de llenties boníssima i macarrons, col i patata i mongetes verdes de segon. Tot estava superant les nostres expectatives. Abans d’anar a dormir vam anar a veure les estrelles. Feia un fred que pelava però l’espectacle era digne d’una bona càmera (que no tenim).

El segon dia va ser el dia fort. Vam caminar 8 hores sota un sol abrasador. Només vam fer una parada curta per a fer un plàtan i una de mitja hora per dinar al costat d’un riu. S’ha de dir que no és l’excursió més exigent que hem fet però vam estar molt contents quan vam veure el refugi des de lluny. No havíem estat mai tan alts, 3.500m, i començàvem a notar que l’oxigen a l’aire era lleugerament inferior. A 10 minuts del refugi hi havia una dutxa d’un metre quadrat amb plaques d’alumini que feien de paret. Estaven mig trencades així que de fet espiar era innecessari. El més graciós de tot eren les cabres que la rodejaven i que semblaven tenir ganes d’entrar. La Júlia es va entossudir en dutxar-se. El Vicenç es va sacrificar, va denegar el plaer de la dutxa i va fer de guardià. Realment s’ho va passar molt bé ja que la Júlia estava més pendent de tot el que passava fora la dutxa que de dutxar-se. Quan s’acostava l’hora d’acomiadar al sol, vam caminar 30 minuts al costat d’un grup de micos babuins fins a trobar el punt més alt de la zona. Des d’allà és on es podria gaudir més de la posta de sol. Aquella nit al refugi encara feia més fred. Estava situat en una planícia i no hi havia vegetació, el vent corria lliure sense entrebancs. El foc de camp davant el refugi va ser de vital importància. Les estrelles seguien sent igual d’espectaculars.

El tercer i últim dia no va ser tant dur com el segon però no es va quedar lluny. Vam caminar 6 hores. Vam llevar-nos ben d’hora i havent esmorzat vam engegar. La primera parada va ser a l’Imet Gogó, el cim de 3.026 metres amb unes vistes precioses. La següent va ser al cap d’unes hores per a dinar. L’última va ser vora la carretera on esperava el cotxe per a tornar-nos a Debark.

És impressionant, trist, preocupant i cansat la capacitat del etíops per demanar diners a qualsevol lloc i a qualsevol moment.  Mentre dinàvem entre uns arbres semblava que érem els únics éssers a la terra. De sobte però, van aparèixer tot de nens amb collarets i cistelletes i van improvisar una paradeta. Mentre caminàvem per unes enormes esplanades desèrtiques, també van aparèixer de sota les pedres dos nens que ens demanaven diners i bolígrafs. 

Vam arribar a Debark a quarts de cinc de la tarda. Esgotats, bruts, pudents i molt contents.