Últim dia a Zway

Avui diumenge ha estat el nostre últim dia a Zway. Demà dilluns anem cap a Addis on farem nit. Dimarts al migdia agafem l’avió que ens tornarà a casa.

Hem fet una passejadeta de mitja hora des de la Missió fins el Haile Resort. Pràcticament hem creuat tot el poble d’oest a est. Zway és un poblet petit. Mentre caminàvem la gent ens mirava, com sempre, ens demanava diners, com sempre, i ens cridava you,you!, com sempre. Ha estat molt interessant recordar la nostra passejada del primer dia amb la d’avui. El primer dia que vam estar caminant per Zway, tot i que anàvem acompanyats d’altres voluntaris, ens vam sentir insegurs, porucs, atabalats i amb ganes de tornar a la missió. De fet, vam quedar molt  impressionats i impactats pel que vèiem. Tant com fins al punt de trencar el plor. Avui, passejant pels mateixos carrers i anant sols, ens sentíem tranquils, com a casa, relaxats, encantats de caminar per aquests carrers de sorra i pols. Als nens que se’ns acostàvem venent-nos xiclets els dèiem amablement: “alfa legum, amansegenallo” (no en vull, gràcies). Als qui se’ns acostàvem demanant-nos diners els responíem: “money yellem” (no tenim diners). Als que ens miràven molta estona seguida, els saludàvem amb un somriure: "Salamno? Denane?" (Hola, què tal? Tot bé’).

El Haile Resort, com ja hem comentat en algun post anterior, és una cadena d’Hotels/Resorts creada pel famós corredor etíop campió de dues maratons, Haile Gebressalassie. Avui, nosaltres, en plan pijo, hem anat al Resort a banyar-nos a la piscina. Hem estat un parell d’hores nedant i prenent el sol. Hem estat de luxe. L’aigua estava fresqueta però al sol s’hi estava de nassos. Des de l’aigua podíem veure el Llac Zway al fons. En sortir del Resort, com si ens estigués esperant, hi havia un nano d’uns 11 d’anys amb un gari. Hem pujat al carro i l’esgotat cavall ens ha dut fins a la porta de la Missió. No podríem haver-nos acomiadat millor: passejada pel poble, pijada a al’hotel i tornada “estil-local” a casa.   

 Ja que ens fem els "pijos", a la piscina amb ulleres de sol!

 Tranquil·les mames, portàvem molta crema solar!!!

 L'espectacular arbre, senya d'identitat de la regió d'Oromia

Adwa i Wukro

Adwa

Després del trekking a les Simien ens mereixíem un bon descans. Ni fet expressament. Vam anar a passar un parell de nits a la missió Salesiana d’Adwa, a.k.a Hotel de 5 estrelles.

Des de que som aquí hem tingut l’ocasió de conèixer diferents missions i Adwa estava a la llista d’espera. És una missió Salesiana però molt diferent a la que coneixem, Zway.  Hi ha una monja italiana des de fa 20 anys que dedica cada minut del dia a buscar finançament. No només el busca sinó que el troba. Gràcies a la seva dedicació és una missió enorme, amb unes instal·lacions modernes i amb infinitat de recursos. Tenen hort, granja, una piscina terapèutica, un hospital enorme en construcció, 7 cotxes, apartaments pels voluntaris, un xef italià, etc.

Aquelles dues nits i dia i mig que vam ser allà, val a dir que vam estar encantats però gairebé vam oblidar que érem a l’Àfrica. Aquella missió és un altre món i nosaltres estem molt contents d’haver estat a Zway.

Wukro

El món és un mocador. L’estiu passat, abans de venir a Etiòpia, la Júlia era al tren explicant a una amiga que marxava a fer un voluntariat a Etiòpia. Un senyor que estava assegut al costat va interessar-se per l’estada de la Júlia al país africà. Li va explicar que feia un temps havia estat a Etiòpia i havia escrit un llibre sobre una missió al nord del país. I,  per sorpresa de la Júlia, amb molta generositat li va regalar el llibre . Aquest senyor va resultar ser en Josep Maria Jaumà, autor de Què podem fer?. A l’estiu vam llegir el text i ens va resultar molt interessant, tant que ens van entrar les ganes de conèixer aquell lloc del qual en Josep Maria parlava, la missió del pare Àngel Olaran a Wukro.

Durant el nostre viatge vam tenir la ocasió d’anar a Wukro i conèixer al pare Àngel en persona i l’impacte que ha tingut la seva presència a la població al llarg d’aquests últims 22 anys. La missió té dues coses que ens van agradar molt i que són, de fets, trets d’identitat:

1.  Quan l’Àngel va arribar a Wukro, ja fa una pila d’anys, no hi havia res en aquest petit poble. L’Àngel va concloure que el més necessari per al poble i per a la regió era començar a cultivar els camps per tal de poder viure d’una forma autosuficient. Amb els anys han aconseguit extenses plantacions de conreu i han creat una escola d’agricultura. Dos pous subministren aigua durant les èpoques seques.
2. Les adopcions. Principalment hi ha sortides pels infants orfes o abandonats d’aquest país: Acabar en un orfenat o acabar en alguna família adoptiva a un país estranger del primer món. A la missió de l’Àngel s’estimen fer-ho diferent. Agrupen als infants per famílies, a ser possible, i els paguen el lloguer i la manutenció mensual. D’aquesta manera, els infants poden viure una vida relativament normal dins la seva comunitat.

Podríem explicar-vos més coses però no vam ser-hi prous dies. Si voleu conèixer amb detall la història de la missió i el seu funcionament, us recomanem llegir el llibre d’en Josep Maria.

Tot i que no vam poder estar més d’un dia, ens vam sentir molt ben rebuts i acollits per tothom. L’Àngel és una persona encantadora, un senyor simpàtic, proper, senzill i desenfadat. Ens vam sentir tant còmodes que l’endemà ens resistíem a marxar. Finalment, però, ens vam acomiadar amb un “fins aviat” i vam reprendre el nostre viatge cap a Lalibela, una de les grans meravelles del món. 

Despertar a Adwa

Mai havíem menjat tanta papaia com aquests últims mesos!

Els horts de Wukro, una esperança pel Tigray

Aksum

Aksum és una de les ciutats més emblemàtiques de la ruta del nord. Està considerada una de les grans ciutats de la història de la civilització humana. Gràcies a la proximitat a la península aràbiga, va ser una gran potència comercial. Es diu que l’Ark of the Covenant, on Jesucrist va escriure els 10 manaments, es troba en alguna església de la ciutat. Per nosaltres va ser una ciutat de pas, la parada obligada entre Debark i Adwa. Tot i el poc temps que hi vam passar però, vam visitar l’atracció principal del poble: els obeliscs.

Les ciutats etíops no són res de l’altre món. L’atractiu principal són les restes històriques que puguin tenir i/o l’atractiu paisatgístic. Nosaltres, que som d’anar per feina, amb un dia tenim suficient per a visitar un llac, un castell, un museu o unes runes. Un cop has fet la visita de manual, perdre’s pels carrers no és especialment estimulant. No són ciutats pensades per al turisme (com poden ser Barcelona o París) ni tenen cap encant especial (com poden tenir Cadaqués o Queralbs).

Un cop fet el comentari de tron, tornem a Aksum; als obeliscs. Al nord d’Aksum és on es troba la zona dels obeliscs. Els obeliscs són uns pilars de roca sencera que plantaven sobre les tombes dels reis i emperadors de la ciutat. El més gran i atractiu que fa 30 metres d’alçada va caure fa molts anys, així que a trossos i estirat a terra no era massa espectacular. Els que encara estaven de peu eren força alts però no tant. Sincerament no vam quedar massa impressionats, de fet, vam considerar que la Lonely Planet exagerava una mica sobre l’espectacular bellesa i majestuositat dels obeliscs. No és per escombrar cap a casa però el Monestir de Sant Cugat i les Esglésies Sant Pere de Terrassa tenen més encant que aquests blocs de pedra. De fet, la Lonely Planet, explicava que el principal atractiu d’Aksum és més el que no es veu i el que va significar la ciutat fa centenars d’anys, que el que es veu a ull nu.

Tot i així, val a dir que va ser molt interessant visitar el museu i llegir la guia alhora. Vam aprendre que Aksum va estar governada durant molts anys per una serp. Era una serp molt dolenta i tothom li tenia por. Cada mes li havien de portar bestiar o donzelles verges per menjar. Per sort, un dia va aparèixer un valent cavaller per a enfrontar-se a ella. Aquest cavaller, en matar-la, es va autoproclamar emperador de la ciutat. Mita’l que eixerit!

Aquesta història, igual que a vosaltres, ens va recordar inevitablement a la nostra llegenda de Sant Jordi. Tot i així, vam concloure que el que va ser emperador d’Aksum era molt més espavilat que el nostre Sant Jordi. Enlloc d’enfrontar-se a la serp armat amb una espasa, va enverinar una cabra i li va donar. Menys perillós, més garanties d’èxit i més net.   

A tot això s’ha de dir que arrossegàvem cansament de les muntanyes i només pensàvem en arribar a la missió d’Adwa per descansar. Fer el  guiri no era el que més ens motivava.

Lalibela

Si vens a Etiòpia, Lalibela és visita obligada. Possiblement no ha estat el que visualment ens ha  meravellat més de tot el que hem vist aquests dies, però sí és el que més ens ha impressionat. És quelcom únic al món, i com a tal, sempre és una sort poder-ho veure de ben a prop.

Com ve sent costum, la majoria de les ciutats que hem vist, van ser capital del país en algun moment. El rei Lalibela va ser emperador molt previsor. En el seu temps, la crema i destrossa d’esglésies era quelcom habitual. Lalibela va arribar a la conclusió que la millor manera d’evitar que et fotin l’església a terra és, precisament, fer-la a terra. L’emperador va fer construir onze esglésies soterrades a terra i invisibles des de la llunyania. Ningú les podia veure i ningú hagués  imaginat que allà, al no res, amagades sota terra, hi havia tota aquesta col·lecció de temples religiosos.  

Conjuntament amb un senyor britànic molt eixerit i una jove pediatra alemanya que vam conèixer a l’hostal, vam contractar un guia perquè ens ensenyés i il·lustrés sobre aquesta meravella del món, patrimoni de l’UNESCO.

Vam veure sis esglésies abans de dinar i cinc després. És bastant difícil explicar en paraules el que vam sentir en veure el primer grup d’esglésies. Arquitectònicament no són res de l’altre món. A nivell de dimensions, les catedrals que tenim al nostre país són força més grans. Per dins són fosques i austeres. La poca decoració és igual que a totes les esglésies i monestirs de país, pintures senzillotes i no especialment boniques pel nostre gust. I el sostre artificial de la UNESCO per a protegir-les del sol i la pluja no ajuda a potenciar la bellesa visual de les mateixes. Ara bé, quan constates que són esglésies construïdes dins la terra, sota la roca, te n’adones que estàs observant quelcom extraordinari, únic i pràcticament increïble. Diuen que van ser necessaris 23 anys dia i nit per a construir-les totes. Durant el dia, els humans els hi dedicaven cada minut. Durant les nits, els àngels seguien la feina.