Meskel (segona part)

Dissabte al migdia vam celebrar la festivitat amb un dinar amb la comunitat: les 

monges, les joves aspirants a monja i els voluntaris. Les joves aspirants a monja són

un grupet de cinc noies entre 15 i una 19 anys. Les de 15 encara van a

l’escola. Totes viuen aquí i les monges els hi paguen l’escolarització. Quan

hagin acabat els estudis obligatoris, decidiran entre totes si segueixen

estudiant, si es fan monges o si es fan monges després d’estudiar una

carrera universitària. Ser aspirant és una bona opció, no et lliga del tot

amb res i tens allotjament, menjar i, sobretot, els estudis pagats.

Davant la casa de les monges, en un espai de jardí, hi havia tot de cadires

en semi-cercle, les coses necessàries per a fer el ritual de cafè, el famós pa

enorme igual que per any nou i una creu feta amb plantes a terra. 

Per dinar: injera i doro wat principalment, verduretes, vedella, patates al

forn i arròs. Com podeu veure a les fotos, menjar injera és tot un art a entrenar. 
El doro wat és el plat típic dels dies de festa, és imprescincible

i el principal causant dels nostres mals de panxa!! Bàsicament és

pollastre i ou dur amb un salsa molt picant presumiblement feta amb

tomàquet, ceba i espècies. Per beure: sprite, coca-cola, Saint George beer

i aigua amb gas.

Després de dinar, la cerimònia del cafè: cafè amb crispetes i pa. Les

aspirants a monja van ser les encarregades de prepara-lo. Al nostre gust

va sortir un cafè molt fort, però respectuosament ens vam veure una tassa

i vam dir que era molt bo. Quan vam acabar de “les postres” les aspirants

van posar música etíop i van començar a ballar. Nosaltres ens hi vam

afegir, intentant ballar com elles a la manera tradicional (movent molt les

espatlles i el coll i deixant la resta del cos immòbil). Va ser molt divertit i

ens ho vam passar molt bé. Ja esperem amb ganes la següent festa.

Més menjar, més cafè i més ball.

Meskel (primera part)

Meskel o Festa de la Creu . Meskel és una festa religiosa anual pels etíops i

eritreus cristians. Conjuntament amb el cap d’any és una les celebracions

més important del país. És una festa que commemora el descobriment de

la Creu Vertadera per la Santa Helena en el segle quart. Se celebra el dia

27 però la nit anterior ja comencen les celebracions i rituals.

Cap a quarts de sis de la tarda del divendres sortíem de casa en direcció al

llac. No érem ells únics en fer-ho ja que vam caminar llarga estona per una  

avinguda acompanyats d’autòctons que, sols, amb parella, amb amics o

amb família, es dirigien cap a la zona del llac on es celebraria una missa i

s’encendria un foc. Molta gent amb la que caminàvem duia feixos de

plantes seques per a cremar.

Vam arribar al costat del llac quan encara hi havia llum i el sol començava

a pondre’s. Riudades de gent anaven arribant per agrupar-se al voltant

d’una missa a l’aire lliure. Nens vestits “d’escolanets” (aprenents de

monjos) venien espelmes als presents. Una colla d’amics cantava i  ballava

una dansa típica.  A la vora del llac fregien peix, pescat allà mateix,

amb foc fet a terra. Per primera vegada en tot aquest temps vam

veure cinc blancs que, com nosaltres, caminaven entre els autòctons. Tot i

així, seguíem cridant tant l’atenció com sempre, nens i nenes se’ns

acostaven perquè els donéssim diners.

A mesura que s’anava fent fosc la gent va començar a encendre les

espelmes que havien comprat als nens. La missa va durar tranquil·lament

dues hores. Quan va acabar es va fer un silenci sepulcral i després tothom

va començar a cantar. Finalment van encendre la gran foguera que hi

havia al centre de la multitud. Quan va acabar de cremar la gent va

començar a marxar cap a les seves respectives llars per allà on havien

vingut.

Era negra nit i només ens hi veiem gràcies a la llum de les  espelmes que

encara cremaven. Nosaltres vam tornar agafats de la mà (literalment) d’en

Mustaffa, el professor d’anglès de l’escola, que molt amablement ens va

acompanyar fins a la porta de la missió i un cop allà se’n va anar a casa

seva. Aquí és força comú que la gent s’agafi de la mà, és un senyal

d’amistat. No es veuen petons, abraçades ni carícies pel

carrer però si que es veuen molts amics, nois amb nois o noies amb noies

agafats de la mà. És força curiós.

Posant-nos al  llit vam concloure que havia estat una celebració pacífica i

molt agradable. I que anar amb algú etíop dóna molta tranquil·litat i

seguretat. 

 

La nostra feina a l'escola

Ja fa una setmana que hem començat a anar tots els matins a la Primary School. La setmana passada ens vam reunir amb el director, el vice-director i els professors d'anglès de 7è i 8è curs. La demanda que ens van fer i que vam acordar entre tots és que nosaltres dos dedicaríem uns dies a observar les classes d'anglès, bàsicament la manera de d'ensenyar dels mestres i la forma com interactuen els alumnes. Ens van demanar que observessim per poder detectar quines necessitats tenen respecte a l'aprenentatge de la llengua anglesa i comencessim a pensar, entre tots, de quina manera nosaltres els podem ajudar i podem col·laborar aportant i compartint amb ells la nostra experiència i coneixement. 

La rutina és la següent:Cap a quarts de 8 del matí els alumnes van arribant al recinte escolar, i a mesura que entren al pati s'ordenen en files segons el curs i la classe davant de l’edifici de l’escola. Els mestres, al mateix temps, es col·loquen davant de les files d’alumnes. A les 08:00  en punt els gairebé 2000 nens i nenes comencen a cantar a cappella l’himne de la regió d’Oromia mentre un treballador alça la bandera italiana (l’escola la van construir els italians). Després canten l’himne d’Etiòpia amb total serenor i serietat, dirigint el cos i la mirada a la bandera del país. És un espectacle que la primera vegada que el presencies impacta i posa la pell de gallina. Quan acaben de cantar, els alumnes i els mestres de forma ordenada entren a l’escola i cada grup es dirigeix a la seva aula. 

Aquests últims dies ens hem dedicat a entrar a les classes d'anglès dels cursos de 7è i 8è per observar com treballen els mestres i els alumnes. Pel que hem pogut observat fins ara la forma que tenen d’ensenyar és força diferent a la que nosaltres estem acostumats actualment. D’entrada, quan el mestre entra a classe tots els alumnes s’aixequen de la taula i el saluden: “good morning teacher”. El mestre llavors els mana seure. Els alumnes es mostren molt seriosos i respectuosos davant la figura del mestre. Pel que hem vist fins ara a les classes d’anglès, la metodologia d’ensenyament-aprenentatge  consisteix en la següent: El mestre dicta o escriu la teoria a la pissara i els alumnes copien. Treballen amb el gran grup, tot i que ens han dit que també fan grups petits (nosaltres encara no ho hem vist). Són molt pocs els alumnes que participen activament de les sessions, només un parell o tres dels 50 alumnes de la classe són capaços d’intervenir i respondre a les poques preguntes que fa el mestre i pel que ens sembla aquest avalua ben poc si els nanos segueixen la classe i/o entenen el que copien de la pissara. Donen molta importància a la gramàtica, i sembla que el nivell és força alt, però altra banda coixegen en l'ús de la llengua (speaking, listening, reading, writing). Hi ha molt poca interacció entre el mestre i l’alumne i molt poca participació d’aquest últim. Les classes són molt teòriques i molt poc pràctiques. Els alumnes s’emporten deures a casa però encara no hem pogut observar com els corregeixen. 

De nou vam parlat amb el director, un tio intel·ligent, seriós i competent. Sembla que té ganes de modernitzant el model de l’escola. Ha estudiat teologia i ciències pedagògiques i es preocupa molt pel benestar psicològic i emocional dels alumnes. No li agrada que se’ls castigui físicament ni que se’ls aixequi la veu. Té molta cura respecte com els mestres s’han de dirigir als nanos. Ens ha dit vàries vegades que està molt content de que estiguem aquí amb ells i té una confiança positiva en nosaltres. Creu que els podem ajudar molt i que podem aportar idees que millorin el nivell competencial dels mestres. No ha tingut pèls a la llengua en dir-nos que hi ha mestres que tenen una forma d’ensenyar molt poc pedagògica i que desconeixen com tractar els alumnes. A la Júlia li ha proposat de donar un curs als mestres de psicologia evolutiva bàsica. Li interessa que nosaltres aportem idees innovadores sobre com ensenyar d’una forma més pràctica i vivencial.

Avui ens hem reunit amb el vice-director. Li hem comentat el que hem observat al llarg d'aquests últims dies i entre els tres hem decidit que la millor manera d'ajudar-los és proposant activitats que requereixen de la participació activa dels alumnes a les classes, organitzar tallers de pràctica de la llengua anglesa pels nanos a les tardes i un taller pels mestres sobre psicologia bàsica i l'ús de nous materials didàctics. El que hem de fer és elaborar un programa d'intervenció educativa i psicopedagògica. Així que ens posem mans i mànigues a treballar en aquesta línia. Estem contents i engrescats!

Sortim de nit

Divendres passat vam fer la nostra primera sortida nocturna. Vam sortir de casa passades les 20.00 quan tot ja era negra nit. Entre les 20.00 i les 20.30 els watchmen (o vigilants) tanquen les portes del compound (o recinte de les monges). A banda, el carrer del compound també queda tancat per dues portes situades a cada extrem del mateix. Durant el dia aquestes dues portes estan obertes i el carrer és una artèria més del poble. Durant la nit queda tancat i els vilatans han d’agafar un carrer paral·lel alternatiu si volen accedir a l’altra banda. Pel que ens han dit, aquestes dues portes que tanquen el carrer van ser fetes a petició de les monges.  A la nit el carrer s’omplia de borratxos, drogoaddictes i individus varis que intentaven saltar les tanques i accedir al compound. D’aquesta manera han guanyat amb seguretat i tranquilitat però els voluntaris hem perdut llibertat de circulació. M’explico: durant la nit, a l’estar tancades les portes que tallen el carrer has de quedar a una hora concreta per tal de que el watchman surti del compound i vagi fins a la porta del carrer per obrir-te. Des del carrer el watchman és massa lluny com per sentir-nos picar a la porta i encara no tenim mòbil per avisar-lo.  Així doncs, tal que Ventafocs, vam quedar a mitjanit amb el guarda perquè ens vingués a obrir la porta. No podíem tornar més tard perquè si no, ens trobaríem sense poder entrar a casa. 

Vam caminar una mitja horeta fins al lloc on soparíem. El Tourist Hotel té el restaurant més car de Ziway i només gent adinerada pot permetre’s anar-hi. El restaurant és un espai ampli a l’aire lliure amb unes 10 o 12 taules i un aforament d’unes 50 persones màxim. Quan vam arribar nosaltres hi havia només un parell de taules ocupades per homes i 4 o 5 cambrers, a banda del metre, disposats a servir-nos. Vam començar per demanar la beguda. Quatre vam demanar cervesa nacional, ampolla de mig litre. La resta Coca-cola (segons la pronuncia del cambrer etíop “cock”).  Per menjar vam demanar cinc plats a compartir: Peixet amb salsa de tomàquet i arròs, peix a la graella, una cassoleta de carn de vedella, injera variada i injera amb una salsa de verdures especial. Per sorpresa nostra van servir-nos amb molta celeritat i vam començar a menjar vora les 21.00. Tot era molt bo, de fet vam repetir de carn de vedella i del peixet amb arròs. A destacar: menjar peix amb les mans és força complicat. Vam demanar la factura: 576 birr. Vam dividir entre 8 i vam pagar. La majoria dels nostres conciutadans no es poden permetre el luxe de gastar-se uns 72 birr per sopar. Per nosaltres, un sopar excel·lent per menys de 3 euros.  Hi ha un contrast de preus molt gran entre els productes nacionals, que són molt barats, i els productes d’importació, que són molt cars. Per exemple un pot de nocilla de la mida d’un vas petit costa 80 birr (gairebé 4 euros), més que el nostre luxós sopar.

En sortir del restaurant ens en vam anar a un local a prendre algo. El local, ben aprop del Tourist Hotel, devia fer uns 30 metres quardats. Hi havia una petita barra a una cantonada i tres zones amb sofàs.  Feien música en directe. Els músics eren tres: un noi que tocava els tambors, un jove que tocava el masenqo (el revesavi del violí amb només una corda) i una noia que cantava i picava de mans. A banda d’ells tres, hi havia un parell de xicots d’entre 16 i 18 anys que ballaven i convidaven a la gent a ballar. Aquests dos nois tenien la condició física d’un atleta de primer nivell. Movien el cos a una velocitat sorprenent i feien moviments pràcticament de dislocació d’ossos. No cal comentar que tenien la flexibilitat pròpia de les ballarines de ballet. A banda d’aquests cinc professionals que treballaven com a animadors del local, també vam poder veure algunes noies que duien la mateixa faldilla de quan tenien 10 anys i eren molt amables amb els homes. Vam estar fent una cervesa i disfrutant de la música fins que van ser les 23.30 i vam anar a peu cap a casa. A aquelles hores de la nit poca gent hi havia pel carrer, cap dona, només vam veure homes. Va ser una gran nit. A continuació en teniu les fotos. 

Nota dels autors: l'última foto es treta d'internet, però si ens haguéssim atrevit, la nostra càmara hagués fotografiat la mateixa imatge.    

 

Excursió a Awasa

Divendres 12, Zway- Awasa

A les 6:10 sona el despertador! Quina son! Sortim del llit, ens rentem la cara i ens vestim de pressa i corrents. A les 6.30 hem quedat amb el veí del Tessomé (cap de la fàbrica de confecció de roba). En Willy és conductor, té una furgoneta gran i ens farà de xofer durant tot el dia. No arriba a la missió fins les 6.50, fa vint minuts de retard, això és força típic aquí.

Abans de començar el viatge ens acostem a una mena de pàrquing de busos on el conductor ha d’informar a les autoritats quin recorregut farà. Allà, ens trobem amb un  noi jovenet, d’uns 16  o 17 anys que s’apunta a pujar. Diuen que és el mecànic...

La carretera de Zway a Awasa està molt bé, està ben asfaltada i no hi ha massa trànsit. El paisatge és diferent, comença a ser molt més verd. Veiem grans esplanades amb gespa i força arbres, acàcies sobretot. Al voral de la carretera, com sempre, hi ha carros amb burros, gent caminant amunt i avall, nens a la porta de les seves cases mirant-se el trànsit, etc.

Passem pel costat de la famosa planta de flors que tenen els holandesos. Han vingut a instal·lar-se aquí, on la legislació els deixa fer qualsevol cosa, és igual la contaminació que es produeixi i el mal que es faci als autòctons. Els empresaris floristes tenen el suport del  govern, que es queda amb la meitat dels guanys de la fàbrica. El govern teòricament democràtic està lluny de ser-ho. Només hi ha un partit, no hi ha oposició i si en algun  moment n’hi ha hagut, s’han encarregat d’aniquilar-la. Hi ha tres cadenes locals i en totes diuen bondats del govern. Els ciutadans estan amenaçats d’anar a la presó i fins i tot de mort si se’ls acudeix protestar. El poble està silenciat. Els de fora ens podem queixar però els de dintre no ho poden fer. Molt democràtic tampoc seria...

Bé, tornem al nostre viatget. Abans d’arribar a Awasa ens parem a Wondo Genet per a fer una petita visita guiada. Ens parem perquè en aquest petit poblat hi ha un recinte amb piscines d’aigua termal. En baixar del bus, com sempre, se’ns acosten tot de joves que ens envolten i ens intenten vendre alguna cosa. Enlloc d’entrar a les piscines d’aigües termals decidim fer un petit recorregut per la muntanya. Un noi de 14 anys és el nostre guia. A banda, ens acompanyen un altre d’uns 16  i tres nens petits d’entre 8 i 12 anys.

El paisatge és selvàtic, estem envoltats per un munt de verd. A poc metres de caminar hem de creuar un riu, poc profund però d’uns tres metres d’amplada . Sort en tenim de tots els amics que ens acompanyen. Ells van en xancletes però, com si fossin gaseles, creuen el riu amb un parell de salts per les roques. Els autòctons es posen dins el riu entre les pedres i ens ofereixen la mà per creuar. Fins i tot els nens semblen agafar-te amb una fermesa i força que el seu físic prim no deixa endevinar.

Seguim un caminet estret, de sobte trobem tota una colla d’autòctons banyant-se en aigües termals. El petit rierol que baixa l’aigua fins als estanys       porta una aigua que està a més de 50 graus. Sota tota aquella muntanya i vegetació anys endarrere hi havia hagut una explosió volcànica.  

El recorregut s’acaba al cap d’una hora i després d’haver vist vaques i micos. Ha estat una estona molt agradable, hem caminat per la muntanya, els guia amb el seu anglès limitat a les explicacions memoritzades ha estat molt amable amb nosaltres i tots agraïm molt l’ajuda per creuar el riu o baixar per la rocosa muntanya.

Arribem a Awasa. És una ciutat gran i sembla en millors condicions que Addis. Els carrers estan asfaltats i veiem edificis força alts. Es veu gent força ben vestida pel carrer. Després del viatge al llarg de la carretera, tornem a veure “riquesa”.

Després d’una estona de confusió i de pluja decidim anar a un supermercat. És un supermercat molt europeu i comprem civada, suavitzant i melmelada de nabius. En sortir anem al Dolce Vita, un restaurant italià que surt a la guia. Dinem força bé, ens partim una lasanya de verdures i un peix amb verduretes.

En sortir volem anar a veure el llac Awasa. El conductor, guiat per nois del carrer, ens porta fins a un lloc a on, per entrar, fan pagar. Com és lògic, intenten treure el màxim profit de tots els blanquets que troben per aquí. Decidim que no volem pagar i marxem a buscar un altre lloc d’on poder veure el llac gratuïtament. Hi arribem. És un llac no especialment bonic. Ens fem unes fotos i en retirem al cap de poc. Ens dirigim al nord, cap al llac Langano, ja de camí a Zway.

Pocs metres abans d’arribar al trencall del Llac Lagano veiem tres ciclistes blancs per la carretera. Al costat de llac Langano hi ha un resort. Allà s’hi allotja gent amb diners, entre els quals, els ciclistes. Semblem viure un dejavú. Per accedir al llac, ens diuen que evidentment hem de pagar per entrar. Després d’uns minuts d’incertesa dins el bus, com ja ben sent de costum, decidim marxar. A pocs metres demanem al conductor que pari i baixem caminant fins al llac. És força curiós tot plegat. Cinquanta metres endarrere ens demanaven 250 birr per entrar a veure el llac, aquí hi accedim gratuïtament. Sort que l’economia interna del país no depèn de nosaltres perquè si no van arreglats..

La següent parada ja la fem a la Missió. El conductor ens cobra 2000 birr per tot el dia. Són uns 80 E. Toca a uns 10 E per persona, la qual cosa no és cap poblema per a nosaltres però sí és un gran negoci el seu. Cobra pràcticament el mateix que el Tessomé en tot el mes.

Melkam Addis Amet, i altres cosetes

Dilluns al matí anem a veure el Feeding Program. És com un petit ambulatori dins de la comunitat on venen nens i nenes que pateixen desnodriment amb les seves mares. Molts venen de zones rurals i no parlen amàric, sinó oromo, que és una altra llengua. Les mares fan cistelles de vímet i els nens més grans s'entretenen jugant i ballant. El programa està pensat per a ser una clínica, de manera que les Sisters i els voluntaris que hi participen s'encarreguen de vetllar per a la salut i la higiene de les mares i els nens. Als més petits se’ls dóna una papilla que fa una olor fortíssima i no gaire agradable. Els més grans saben una mica d'anglès. Nens i nenes s'acosten als voluntaris i ens diuen coses, ens somriuen i ens agafen les mans perquè juguem amb ells o els fem algun gest amable. Alguns, i de ben petits, tenen la panxa inflada...per la presència de cucs o conseqüència de la pròpia desnutrició. D’altres tenen el cabell extremadament brut i el seu cos desprèn una olor molt intensa. Malauradament, no tenen els hàbits (ni les facilitats) d’higiene que tenim a casa. 

Dimarts anem a la Primary School que està al mig del poble, a uns 15 minuts de la comunitat. Aquí és on treballarem nosaltres. Estem una bona estona endreçant una sala que està plena de llibres fins dalt. Són llibres que venen dels EE.UU., que deuen tenir en stock o que no deuen voler i els envien a països del tercer món. Bona pensada si el material en qüestió és útil allà on l'envies, però en aquest cas ens trobem que la meitat dels llibres que hi ha en aquella sala aquí no els podran utilitzar. Són llibres, més ben dit, manuals, d'un nivell d'anglès altíssim que, evidentment, aquí ningú podrà aprofitar. Si amb prou feines saben parlar anglès! A vegades, donar per donar no serveix per a res, s'ha de saber què es dóna i per a què. 

Més tard ens reunim amb el director de l'escola. Ens explica que la nostra feina consistirà en estar a les classes d'anglès del 7è i 8è curs (11 a 14 anys aproximadament) donant suport al professor d'anglès etíop. Les classes tenen un màxim de 50 alumnes, diu que abans la ratio era més alta i que l'ha hagut de baixar per tal que la qualitat de l'ensenyament i l'aprenentatge sigui millor.

Dimecres és l'últim dia de l'any del calendiari etíop. Ho celebrem al vespre, a la manera tradicional, amb tots els voluntaris i les Sisters. Encenem una foguera amb unes flors decorant la part de dalt. Decorem el terra amb flors per a fer la cerimònia del cafè. Mengem el pa típic que fan per cap d'any, és com una truita gegant i té un regust dolç, molt bo. Després de sopar prenem el cafè, és un cafè fort però molt bo. La cerimònia del cafè és tot un ritual aquí a Etiòpia que dominen les dones. Primer torren els grans de cafè, després el molen i el mesclen amb d'altres espècies. Finalment el fan dins unes cafeteres de ceràmica i el serveixen als convidats tantes vegades com es vulgui.

Bon any nou!! Melkam Addis Amet!! 

Comencem l'any 2007 amb una missa d'una hora i mitja. Després anem a casa d'en Tessome, un treballador del taller de roba de Zway que ens convida a celebrar l'any nou. Casa seva és dins d'un compound, un recinte tancat de varies casetes amb un pati comú al mig. Vindria a ser una com una illa de l'Eixample (a l'estil d'un país tercer mundista, es clar). Casa seva és petita, un menjador, una petita cuina, una habitació de matrimoni i el lavabo, un espai poc més gran d'un metre quadrat amb un forat a terra i amb dues pedres a banda i banda del forat per poder seure-hi. L'olor no fa falta que us la expliquem. El menjador, on ens estem nosaltres, és molt acollidor, el tenen molt arregladet i fins i tot tenen sofàs i una televisió pantalla plana. La seva dona no parla anglès i s'està tota l'estona a la cuina preparant el menjar. Amb molta generositat ens conviden a Fanta i Coca-cola, injera, una cassola de doro wot (carn amb salsa picant i ou dur, el menjar típic d'any nou), i una altra cassola amb porc estofat. També ens ofereixen una beguda local típica de color negre que és força dolenta. És suc de civada torrada barrejada amb espècies i que té un regust i aroma a cendres. Ens estem a casa seva fent-la petar fins l'hora de dinar. En Tessome ens explica que a Zway no hi ha malària des de fa uns quants anys i ens diu que som al país més segur de l'Àfrica. Mentre ell xerra pels colzes, la dona, darrera, prepara el cafè. Prenem un parell de tasses d'un cafè boníssim, amb gust a canyella i a comí.

Primeres impressions

Arribem a l’aeroport d’Addis Abbeba la matinada del divendres dia 5. Entreguem els passaports a l’aduana, ens fan una foto, ens pregunten què venim a fer al país i ens demanen les cartes d’invitació de les salesianes. Després d’això celebrem que les nostres maletes han arribat bé, les agafem i ens dirigim a la sortida de l’aeroport. Són les 00:30 (hora local). L’aeroport està pràcticament buit, només gent local mirant-nos. Després de pensar-nos-ho, acabem acceptant l’oferiment d’una taxista que ens “convida” a trucar des del seu telèfon mòbil. La trucada de 10 segons ens costa ni més ni menys que 5 euros (la dona no accepta monedes). Sortim de l’aeroport, Sister Lourdes és a fora esperant-nos... És negra nit, les carreteres estan molt poc il·luminades, hi ha pocs cotxes circulant, els edificis són d’una planta baixa i molt precaris. Constatem que, efectivament i tot i ser a la capital, som al tercer món.

L’endemà a la tarda vivim el nostre primer xoc cultural. Acompanyem a una Sister a fer uns encàrrecs amb el cotxe a la ciutat. Observem que la casa provincial es troba en un barri més aviat pobre, ple de barraques i no veiem ni un blanc al carrer. Tot i ser dins el cotxe ens sentim molt observats pels vianants i pels altres conductors. A Addis hi ha pocs edificis alts, sobretot hi ha barraques que són petites botigues, on venen fruita, roba, sabates... de tot. Hi ha molta gent al carrer, caminant, molts asseguts al terra sense fer res, venedors ambulants i gent demanant. També veiem ramats de cabres i d’ovelles al mig de la carretera. Addis Abbeba és un caos. Hi ha molts cotxes circulant, comparteixen espai amb les persones i els animals, veiem molt poques ceres. La regla general de trànsit és no xocar amb el de davant i el del costat, a banda d’això, la resta està permès. Evidentment, ni cinturons de seguretat, ni cascs a les motos, cotxes aparcats al mig del carrer, vianants caminant entre els cotxes, molt pocs semàfors i està permès fer un canvi de sentit quan et vingui de gust. Les carreteres són estupendes: trams esfaltats malament, trams de terra fangosa, trams inundats literalment d’aigua...

Després d’un parell d’hores veient el panorama i aclimatant-nos des de dins del cotxe, estem entre excitants i cagats. Ens sentim molt observats en un lloc completament diferent al nostre on es barreja gent del segon món (gent autòctona amb calers) i del tercer món (la gran majoria). Finalment anem a un supermercat que podria ser europeu. Com sortits de sota les pedres comencem a veure blancs, ens sentim una mica alleugerits. A mitja tarda comença a ploure, més ben dit, a diluviar. Hem de recordar que estem al final de l’estació de pluges, quan plou cada dia. El fet de que plogui només fa que el mal trànsit empitjori. Estem 20 minuts esperant que un cotxe que està aparcat al mig de la circulació es mogui. Els conductors s’ho prenen amb força calma. Si això passa a Europa la gent es posa molt nerviosa. Constatem que amb la tromba d’aigua que està caient baixen rius d’aigua pel carrer perquè el sistema de clavegueram és molt deficient. Lamentem pensar que moltes de les barraques que hem vist deuen quedar inundades i plenes de fang.  

Dissabte al matí un cotxe de les salesianes ens porta a Zway. És un viatge llarg i pesat, més de quatre hores per a fer 150 kilòmetres. Ens costa una animalada sortir de Addis. Hi ha molt trànsit i és bastant caòtic. Durant el viatge, veiem de tot: molta gent caminant per la carretera; un mercat ambulant de cereals; vaques, cabres, burros i cavalls; barraques a banda i banda de la carretera; poblats amb casetes de fang i palla; infants carregant troncs de fusta a l’esquena; carros tirats per cavalls; nens portant un ramat de cabres; nens petits i nadons sols al costat de la carretera; molts cartells de Pepsi i Coca-cola; imatges de futbolistes del Barça i el Madrid; una rotonda enorme amb molts cartells escrits en xinès... Una sensació ben estranya, sensació de que sí, de que estem a un país pobre, un dels més pobres del món però amb molt presència de símbols característics del primer món.  

Diumenge ens llevem a Zway i anem a la missa de les 07:30h amb la resta de voluntaris que hi ha a la comunitat. A l’església ens mesclem amb la gent del poble. Veiem que s’han vestit amb les seves millors mudes per a la ocasió. Les noies porten faldilles i un xal blanc, els nois van amb camisa. Els nens petits també van molt arreglats, i tots molt nets. La missa dura dues hores. Tot i no entendre res de res (parlen i canten en amàric) ens agrada el caire de l’esdeveniment. Canten cançons en la seva llengua i porten el ritme picant de mans. Ens sentim còmodes entre la gent, aquí no destaquem tant com al carrer.

Després de la missa els voluntaris espanyols anem a fer una excursió el llac. Per primera vegada des que hem arribat sortim del recinte de les salesianes per caminar entre la gent autòctona. Per arribar al llac hem de caminar uns 20 minuts pels carrers del poble. Ens sentim molt observats. Al carrer tots són negres, així que cantem com una almeja. Els nens i els adults (sobretot nois) se’ns acosten per dir-nos coses en la seva llengua i algunes paraules en anglès. “You, you, you!”, “farangi!”...volen que els donem diners. Algun fins i tot camina al nostre costat durant molta estona. Se’ns fa incòmode i fins i tot violenta aquesta situació. Al voltant nostre només hi ha misèria i brutícia. Als carrers es barregen, com ja vam veure a Addis, els animals amb les persones i les deixalles. A les cases de la gent no hi ha lavabo i les necessitats les fan al mig del carrer. Els nens van descalços, bruts i amb la roba mig estripada. Veure tot això no ens fa sentir bé. Des del nostre punt de vista europeu la seva és una realitat penosa i desgraciada, i nosaltres, passejant-nos entre tot això, som la representació d’una realitat que ells no tenen i difícilment tindran mai. El xoc cultural es fa evident i nosaltres constatem que no serà fàcil adaptar-nos a això. De normal no ens agrada sentir-nos turistes ni forasters i intentem passar desapercebuts. Aquí, no podem evitar-ho en absolut.

Finalment arribem a la vora del llac Zway. Contractem una barca que ens porti a visitar una illa enmig del llac on hi viu solament una família. Al llac la gent s’hi banya i es renta, tot i estar contaminat per una empresa de flors holandesa que hi aboca tots els productes químics. Hem vist hipopòtams des de molt a prop, només hem vist els caps i les bocasses,  són enormes!