Primeres impressions

Arribem a l’aeroport d’Addis Abbeba la matinada del divendres dia 5. Entreguem els passaports a l’aduana, ens fan una foto, ens pregunten què venim a fer al país i ens demanen les cartes d’invitació de les salesianes. Després d’això celebrem que les nostres maletes han arribat bé, les agafem i ens dirigim a la sortida de l’aeroport. Són les 00:30 (hora local). L’aeroport està pràcticament buit, només gent local mirant-nos. Després de pensar-nos-ho, acabem acceptant l’oferiment d’una taxista que ens “convida” a trucar des del seu telèfon mòbil. La trucada de 10 segons ens costa ni més ni menys que 5 euros (la dona no accepta monedes). Sortim de l’aeroport, Sister Lourdes és a fora esperant-nos... És negra nit, les carreteres estan molt poc il·luminades, hi ha pocs cotxes circulant, els edificis són d’una planta baixa i molt precaris. Constatem que, efectivament i tot i ser a la capital, som al tercer món.

L’endemà a la tarda vivim el nostre primer xoc cultural. Acompanyem a una Sister a fer uns encàrrecs amb el cotxe a la ciutat. Observem que la casa provincial es troba en un barri més aviat pobre, ple de barraques i no veiem ni un blanc al carrer. Tot i ser dins el cotxe ens sentim molt observats pels vianants i pels altres conductors. A Addis hi ha pocs edificis alts, sobretot hi ha barraques que són petites botigues, on venen fruita, roba, sabates... de tot. Hi ha molta gent al carrer, caminant, molts asseguts al terra sense fer res, venedors ambulants i gent demanant. També veiem ramats de cabres i d’ovelles al mig de la carretera. Addis Abbeba és un caos. Hi ha molts cotxes circulant, comparteixen espai amb les persones i els animals, veiem molt poques ceres. La regla general de trànsit és no xocar amb el de davant i el del costat, a banda d’això, la resta està permès. Evidentment, ni cinturons de seguretat, ni cascs a les motos, cotxes aparcats al mig del carrer, vianants caminant entre els cotxes, molt pocs semàfors i està permès fer un canvi de sentit quan et vingui de gust. Les carreteres són estupendes: trams esfaltats malament, trams de terra fangosa, trams inundats literalment d’aigua...

Després d’un parell d’hores veient el panorama i aclimatant-nos des de dins del cotxe, estem entre excitants i cagats. Ens sentim molt observats en un lloc completament diferent al nostre on es barreja gent del segon món (gent autòctona amb calers) i del tercer món (la gran majoria). Finalment anem a un supermercat que podria ser europeu. Com sortits de sota les pedres comencem a veure blancs, ens sentim una mica alleugerits. A mitja tarda comença a ploure, més ben dit, a diluviar. Hem de recordar que estem al final de l’estació de pluges, quan plou cada dia. El fet de que plogui només fa que el mal trànsit empitjori. Estem 20 minuts esperant que un cotxe que està aparcat al mig de la circulació es mogui. Els conductors s’ho prenen amb força calma. Si això passa a Europa la gent es posa molt nerviosa. Constatem que amb la tromba d’aigua que està caient baixen rius d’aigua pel carrer perquè el sistema de clavegueram és molt deficient. Lamentem pensar que moltes de les barraques que hem vist deuen quedar inundades i plenes de fang.  

Dissabte al matí un cotxe de les salesianes ens porta a Zway. És un viatge llarg i pesat, més de quatre hores per a fer 150 kilòmetres. Ens costa una animalada sortir de Addis. Hi ha molt trànsit i és bastant caòtic. Durant el viatge, veiem de tot: molta gent caminant per la carretera; un mercat ambulant de cereals; vaques, cabres, burros i cavalls; barraques a banda i banda de la carretera; poblats amb casetes de fang i palla; infants carregant troncs de fusta a l’esquena; carros tirats per cavalls; nens portant un ramat de cabres; nens petits i nadons sols al costat de la carretera; molts cartells de Pepsi i Coca-cola; imatges de futbolistes del Barça i el Madrid; una rotonda enorme amb molts cartells escrits en xinès... Una sensació ben estranya, sensació de que sí, de que estem a un país pobre, un dels més pobres del món però amb molt presència de símbols característics del primer món.  

Diumenge ens llevem a Zway i anem a la missa de les 07:30h amb la resta de voluntaris que hi ha a la comunitat. A l’església ens mesclem amb la gent del poble. Veiem que s’han vestit amb les seves millors mudes per a la ocasió. Les noies porten faldilles i un xal blanc, els nois van amb camisa. Els nens petits també van molt arreglats, i tots molt nets. La missa dura dues hores. Tot i no entendre res de res (parlen i canten en amàric) ens agrada el caire de l’esdeveniment. Canten cançons en la seva llengua i porten el ritme picant de mans. Ens sentim còmodes entre la gent, aquí no destaquem tant com al carrer.

Després de la missa els voluntaris espanyols anem a fer una excursió el llac. Per primera vegada des que hem arribat sortim del recinte de les salesianes per caminar entre la gent autòctona. Per arribar al llac hem de caminar uns 20 minuts pels carrers del poble. Ens sentim molt observats. Al carrer tots són negres, així que cantem com una almeja. Els nens i els adults (sobretot nois) se’ns acosten per dir-nos coses en la seva llengua i algunes paraules en anglès. “You, you, you!”, “farangi!”...volen que els donem diners. Algun fins i tot camina al nostre costat durant molta estona. Se’ns fa incòmode i fins i tot violenta aquesta situació. Al voltant nostre només hi ha misèria i brutícia. Als carrers es barregen, com ja vam veure a Addis, els animals amb les persones i les deixalles. A les cases de la gent no hi ha lavabo i les necessitats les fan al mig del carrer. Els nens van descalços, bruts i amb la roba mig estripada. Veure tot això no ens fa sentir bé. Des del nostre punt de vista europeu la seva és una realitat penosa i desgraciada, i nosaltres, passejant-nos entre tot això, som la representació d’una realitat que ells no tenen i difícilment tindran mai. El xoc cultural es fa evident i nosaltres constatem que no serà fàcil adaptar-nos a això. De normal no ens agrada sentir-nos turistes ni forasters i intentem passar desapercebuts. Aquí, no podem evitar-ho en absolut.

Finalment arribem a la vora del llac Zway. Contractem una barca que ens porti a visitar una illa enmig del llac on hi viu solament una família. Al llac la gent s’hi banya i es renta, tot i estar contaminat per una empresa de flors holandesa que hi aboca tots els productes químics. Hem vist hipopòtams des de molt a prop, només hem vist els caps i les bocasses,  són enormes!