Awassa

Llac Awassa 

Aquest noi ens va demanar que li féssim una foto. Per saber què fa el de l'esquerra cliqueu el següent: Desactivar Parental Control +18

Caminant pel costat del riu.

Ocells de l'arbre 4 en plena reunió de veïns

Un pescador amb una canya d'última generació pescant el peix que dinarem

Vosaltres recordeu aquesta senyal quan vau treure el carnet de conduir?

  Universitat d'Awassa

Arbre

"Cap dona hauria de morir mentre dóna a llum. Tots els nadons haurien de sobreviure"

El llac està ple d'aquests encantadors animals que es passegen tranquilament entre la gent

Barca

Els Marabús tenen cara i posat de senyor gran jubilat.

Esglèsia ortodoxa de Sant Gabriel. Estava tancada i només la vam veure per fora.

Aquests nens van demanar-nos que els féssim una foto. Els vam ensenyar com havien quedat i després ens van demanar propina. Se les saben totes!

Pirulí versió Awassa de la "Dona Treballadora" de Terrassa

Timkat

El Timkat és una festa otodoxa i és una de les celebracions més importants d'Etiòpia . És la festa de l'epifania i commemora el moment en el qual el nen Jesús va ser presentat per Déu als humans. Es

commemora el moment del bateig del nen Jesús i per això es celebra aprop de llacs o rius. 

Igual que per la celebració del Meskel, tota la ciutat surt al carrer i camina conjuntament fins al llac. En la imatge podem veure a la Júlia acompanyada per una de les seves alumnes. Les dones van vestides a la manera tradicional, amb el cabell cobert amb el mocador blanc típic, la netella. 

En aquesta imatge podem constatar que és poca la gent que es queda a casa. Si aquestes concentracions no fossin per motius religiosos sinó per protestes en contra del govern, el país aniria diferent. Malauradament, manifestar-se en aquest país no és massa bona idea. La repressió policial es multiplica per tres o per quatre en relació a casa, i no és poc. 

Com es pot veure en la foto, els voluntaris ens vam mesclar amb els autòctons en una jornada festiva i alegre. 

Fa uns anys tant homes com dones lluïen vestits tradicionals. Actualment només són les dones les qui vesteixen així. Els homes van amb les seves millors gal·les d'estil europeu.

 Ens apropem al llac però no hi arribarem amb claror de dia. L'abscència de llum no és quelcom que preocupi als habitants de Zway. De fet, molts dels participants de la festa dormiran a la vora del llac. Amb el primer raig de sol es llevaran i faran una nedada pel llac, simulant així el bateig de Crist.

L'Etagen li explica a la Júlia una de les tradicions del Timkat. Els nois cerquen les noies que els agraden i els llencen llimones demostrant el seu interès cap a elles. Les noies que reben les llimones tenen dues opcions: quedar-se amb la llimona o deixar-la caure a terra. Les noies que conserven les llimones demostren que estan solteres i tenen interés en tenir una cita amb el noi. El noi ha de fer un següent pas per tal de que la cita es concreti. S'acosta a parlar amb la noia i li dóna el seu número de telèfon o acorda una hora i lloc per a quedar. 

Hi ha varis grups de nois que porten pals i es desplacen corrent i cantant. De tant en tant, fan un cercle que envolta a dos del nois. Els que queden al mig, es "barallen" picant-se amb els pals per demostrar la seva virilitat. És més coreografia que lluita, però s'ha d'estar alerta si no es vol rebre una garrotada.

Tota una lliçó

Diuen que un dels trets principals de la societat etíop, éxit de la seva supervivència, rau en el fet de compartir i ajudar-se mútuament. No cal tenir molt per donar al qui té poc, només cal tenir una mica més que l'altre.

Dijous passat, a l'escola, vaig poder presenciar quelcom que em va sorprendre, agradar i emocionar alhora.

Quan vaig entrar a la sala de mestres vaig trobar-me amb un home que no era treballador del centre ni pare. Era un home d'entre 35 i 40 anys, prim i que duia ulleres de sol. Demanava diners. Tots els mestres que en aquell moment eren a la sala van treure algun bitllet de la butxaca i li van donar.

Més endavant, mentre jo feia treball personal a la biblioteca i una trentena d'alumnes feia deures sota la mirada de la bibiotecària, va tornar a aperèixer el protagonista del post acompanyat per un membre de l'equip directiu. Els nens van deixar de treballar i van escoltar el que l'home els hi explicava. Un terç dels nens que hi havia allà, van treure alguna moneda de la butxaca i li van donar.

L'endemà vaig preguntar a un membre de l'equip directiu qui era aquell home. Em va explicar que dimarts s'havia presentat a l'escola explicant la seva història i demanat diners. És un home infectat pel virus del VIH i afectat per una enfermetat que li fa perdre visió progressivament, Li van dir que aquell mateix dia no el podien ajudar, que tornés al cap d'un parell de dies. Van aprofitar la resta del dia i tot dimecres per passar per totes les aules a explicar la situació d'aquell home i demanar als alumnes que portessin diners per ajudar-lo.

Dijous, tal i com explicava a l'inici, aquell home va tornar a l'escola. Va passar per totes les aules i un gran gruix dels alumnes i tots els mestres van donar-li diners. És important recordar que els mestres es queixen de que el seu sou és molt baix i que pràcticament no els dóna per a viure. No és necessari recordar que un tan per cent molt elevat dels alumnes són apadrinats i sobreviuen gràcies a ajudes europees, és a dir, no els sobren els diners.

Tota una lliçó.

El Vicenç va al mercat

Avui tornant de l'escola he passat pel mercat a comprar. Una activitat tant quotidiana a casa com anar a comprar quatre coses, aquí és tota una aventura (especialment si és el primer cop).

Els dimarts és dia de mercat i està ple de gent, burros i vaques amunt i avall. Hi passo molts cops i no em fa res passar entremig de tothom. Ara bé, parar-me a comprar menjar és una cosa diferent. Estava una mica nerviós i pensava: "vale, ara haig de comprar...a veure si me'n surto".

Buscava col i patata (no tenen massa més cosa de verdura). He vist que a una paradeta venien patata. En una altra venien pastanaga (meravellosa sopresa!). I en una altra, col. No volia haver d'anar una per una i, afortunadament, he vist una parada que venien de tot. Genial!

M'he acostat a la venedora, una senyora gran que seia de cul al terra amb les cames arronsades a un costat i recolzada sobre la mà dreta. Assenyalant la col, li he preguntat,: Sentenó? (que és: quant val?). M'ha respòs: Sost birr (3 birr). Genial! Era el preu que m'havien dit els companys de feina, no intentava timar-me. He assenyalat un piló de patates i un piló de pastanages (calculo que serien un kilo cada piló). M'ha demanat 5 birr per cada piló. M'ha posat les verdures en una bossa de plàstic amb ratlles verticals blaugranes. He pagat els 13 birr i me n'he anat tot content cap a casa.

Amb aquesta compra sopem tota la setmana la Júlia i jo. Uns 60 cèntims d'euro. 100 pessetes.

Sodoré

Aquest post comença amb una mala noticia: ens vam deixar la càmera a casa. Aquells qui transformeu en vives imatges els textos del blog aprofiteu la virtud. Aquells qui us agrada menys llegir i més mirar fotos, us convidem a fer un esforç.

´

Fa uns dies vam anar a Sodoré. 

Vam llevar-nos a les 7.00 i a les 8.00 ja erem a l’estació d’autobusos de Zway. Vam tenir molta sort i al cap de 10 minuts ja sortíem per la carretera. Com sempre, en arribar a l’estació enuncies on vols anar i amb gran rapidesa la gent et facilita la informació.  Un dels qui estava a l’estació va assenyalar-nos una furgoneta d’unes 12 places. Ja hi havia 8 persones dins i nosaltres érem 5 així que vam poder sortir immediatament.  (sí, 8+5= 13. Aquí, les places i els seients són orientatius).

Al cap d’un parell d’hores vam arribar a Adama, una ciutat força gran i relativament moderna que havia estat capital del país. Allà havíem de fer transbord i agafar un altre transport fins a la nostra destinació, Sodoré, a uns 10 kilòmetres d’Adama.  La furgoneta ens va deixar de nou en una estació. L’estació era enorme i estava molt plena. No sabríem dir quantes furgonetes hi havia però sí podem afirmar que n’hi havia el doble de les que hi hauria d’haver (en estàndars europeus). Va ser posar els peus a terra i estar rodejats de gent. Vam dir que anàvem a Sodoré, on semblava que només hi anava una furgoneta. Un noi jove d’uns 20 anys, el conductor d’aquesta “única” furgoneta que anava a Sodoré, ens demanava 40 birr. Havíem pagat 42 per fer un trajecte de dues hores. No estàvem a més de mitja hora del destí, i 40 birr ens semblava massa.  Vam estar negociant una mica i vam aconseguir que ens ho rebaixes a 30 birr. Entre els cinc ens estalviàvem 50 birr (2 euros). La diferencia és insignifcant però la “conversa” que vam tenir amb el jove conductor, els quatre o cinc espontanis i el policía mediador, no té preu.

Sortir de l’estació semblava imposible però aquí la distancia de seguretat entre vehícles i persones és indiferent, diguéssim que el etíops són gent més propera, més íntima que nosaltres.  Els que us esteu imaginant una estació de busos tal i com la coneixem noslatres, borreu-la del cap. Les de casa acostumen a tenir: una zona d’aparcament amb linies pintades a terra, unes voreres per on caminar els vianants mentre busquen el bus que necessiten,  carrils d’entrada i sortida  on els busos circulen amb facilitat, panells d’informació, etc. Aquí, és tot el contrari: els autobusos están aparcats allà on han considerat, el carril d’entrada i sortida l’ha d’improvisar l’hàbil conductor i els vianants passen literament a dos dits del vehicle, ja sigui pels costats o per davant. De fet, a un dona li vam fer un copet al cul. Per sort, anàvem a tan poca velocitat que només li vam arrugar el vestit. Tot i el caos, a la sortida hi ha un home que controla les sortides del vehicle.  El nostre conductor, sense ni parar, li va dir “contracte”. Amb aquesta paraula feia entendre que havíem contractat privadament el vehicle. Privadament vol dir que només nosaltres som i serem els usuaris del vehícle i per aquesta raó ens pot cobrar més que el preu que tindria si fos d’ús públic.  Durant el trajecte, d’uns trenta minuts, vam parar dos o tres cops i van pujar quatre o cinc persones més. Al conductor li sortia la jugada sensacional ja que a nosaltres ens havia cobrat més i a banda agafava gent del carrer.

A punt d’arribar a la destinació, la policia ens va parar. Van estar uns bons 10 minuts de conversa. Vam deduir que els policies tocaven el crustó del conductor i revisor perquè no podien portar gent si anaven amb contracte. Al final tot es va arreglar amb un “que sigui l´’últim cop” i vam marxar.

Vam circular més de 15 minuts per una carretera pràcticament desèrtica. De tant en tant veies a algú assegut sota l'ombra d’un arbre o una caseta feta de fang i palla (amb antena parabòl·lica!!!). La furgoneta va parar en mig del no-res perquè baixés un passatger, on anava si allà no hi havia res?! Finalment vam arribar a Sodoré Resort Park. El parc consta de 3 piscines –sí, piscines tal i com les coneixem nosaltres-, dos restaurants i unes quantes cabines de massatge.  L’entrada ens va costar 40 birr per persona i donava accés a les tres piscines del parc, els massatges i el menjar s’havia de pagar a part. Aquell dia hi havia una piscina tancada i una altra havia estat llogada per un privat i s’havia de pagar per entrar, així que vam tenir-ho fàcil per escollir.    

L’entrada al parc i l’entrada a la piscina estaven separades per uns 700 metres aprox, mentre caminàvem podíem veure micos passejant-se amunt i avall i cotxes particulars que anaven a aparcar al costat mateix de la piscina.  La imatge en accedir a la piscina va ser molt còmica. Hi havia una piscina de dimensions olímpiques i una piscineta petita adjunta d’un metre i poc de profunditat. Resulta que la majoria d’etíops no saben nedar, així que la piscineta petita estava “a reventar” i a la piscina gran no hi havia pràcticament ningú. Si normalment cridem l’atenció caminant pel carrer, no cal que expliqui que amb banyador i mostrant els nostres cossos blancs, ens sentíem més observats que un jugador abans de xutar un penal.

La nostra sorpresa va arribar quan vam posar els dits del peu a l’aigua i vam notar que aquesta era calenta com un jacuzzi. És aigua natural que arriba per canonades. És bastant curiós nedar en una piscina olímpica a aquella temperatura. 

El etíops neden (dog style) igual que conduiexen i la distància de seguretat no la respecten massa així que cada dos per tres teníem algú a sobre o que ens picava mentre estàvem tranquilament aparcats a la vora.

Se’ns va acostar un etíop força alt i gros i ens va preguntar d’on érem. Ell, per sorpresa nostra, ens va dir que era dels EE.UU, que els seus pares havien nascut al país africà però ell era nascut a Virginia. Tenia 26 anys, estudiava “bases de dades” i es guanyava la vida treballant en un supermercat. Ens explicava que no sabia què faria amb el seu futur, que potser intentaría fer diners i tornar al país dels seus orígens a viure com un rei. Com ja sabeu, els Estats Units dóna milers de “green-cards” anuals als etíops per tal de que vagin a provar fortuna a la terra de les oportunitats. N’hi ha que fan fortuna obrint restaurants o petis negocis però la majoria viuen força pitjor que el nord-americà mitjà. Tot i així, viuen millor que aquí. Molts, un cop han fet prou diners, tornen a Etiòpia, obren negocis i/o viuen tranquilament com a rics.

A banda de nosaltres hi havia un altre home blanc. Deuria tenir uns 50 anys, era baixet, calb, amb una mica de panxeta, duia ulleres fosques i es passejava amb aires de superioritat. Anava acompanyat d’una etíop guapíssima i molt arreglada. A cada minut que passava, la seva compta bancària dismunuïa. Que la prostitució és un dels negocis que més diners mou el món, no és res nou. Que molta gent que no diries mai en fa ús, tampoc és nou. Ara bé, vam pensar que no deu ser gens fàcil ni còmode pels autòctons veure com un blanc fastigós es passeja de la mà d’una de les seves joves  compatriotes amb cara de: “tinc-tants-diners-que-puc-comprar-persones-i-tot-i-a-més-a-més-m’agrada-fer-ho-públic”.

Cap les 4 de la tarda vam anar cap a l’entrada del parc, on havíem d’agafar l’autobús que ens tornaría a Adama, per després agafar-ne un altre fins a Zway. Com si es tractés de britànics, la gent estava asseguda en fila esperant que arribés un bus. Aquest fet ens va sorprendre i agradar. Vam seure a continuación dels darrers i pacientment vam esperar. El primer bus va tardar força estona en arribar, potser una hora ben bona. Un cop va parar davant de la fila i va obrir les portes, la filera va quedar desvirtuada i tothom es va tirar de cop a les portes del bus com si s’acabés el món, aquelles fóssin les portes del paradís i aquest fos d’accés limitat. 

Sense saber massa com, ens vam trobar a dins l’autobús. Tres nois joves etíops, que havien sigut els primers en pujar després de saltar-se tota la fila, ocupaven 6 seients. Vam demanar que ens deixessin seure però no volien.  El Vicenç va quedar quiet, observant la Júlia i a l’espera de que el revisor desencallés la situació. La Júlia, que de tant en tant li surt aquest caràcter, els va cridar en català: si home! Tireu cap allà que hi hem de cabre tots! Es va seure al costat d’un i va fer espai amb el cul per a un altre de nosaltres. Boníssim. Mentre això passava, la Mariam també havia agafat una bossa que ocupava un seient, l’havia deixat a terra i s’hi havia assegut. Finalment,  el revisor va fer fora a dos dels joves per mala conducta i els va indicar que pugessin al mini-bus que hi havia al costat.  Està clar que aquí s’hi ha de fotre morro.

La cara menys bonica de l'experiència

Afortunadament tenim molt contacte amb gent local, no ens relacionem només amb els voluntaris. Treballem conjuntament amb etíops ja sigui a la missió o a l’escola. Tots són molt cordials i amables amb nosaltres, i molts volen convidar-nos a casa seva . Diríem que amb una gran majoria la relació que mantenim és molt bona. Tot i així, és una relació que ni nosaltres ni ells hem buscat. Simplement és conseqüència directe del desenvolupament de la nostra tasca aquí. La única persona no relacionada amb la missió amb la qual hem decidit lliurement establir relació és l’Eshadu, el qui considerem el nostre amic etíop de Zway.

L'altre dia vam quedar amb l’Eshadu per dinar. Des que havíem tornat no ens havíem vist amb ell i teníem ganes de veure’l.  Ens trobàvem a les 13.00 davant el Dashen Bank, el seu lloc de treball. Per sorpresa nostra ell ja havia dinat així que simplement ens acompanyava . Vam deixar que prengués la iniciativa i ens va dur al Bethelem Hotel, un lloc vora del llac pensat per a turistes.

Se’l  veia menys animat que altres dies i li vam preguntar per la seva mare, la qual estava malalta quan nosaltres vam marxar cap a casa per nadal. Ens va dir que ja estava perfectament però ara era el seu pare el qui estava malalt. Ens va explicar que havia tingut un infart de cor i que estava a l’hospital d’Awassa. No som conscients de la gran sort que tenim amb la sanitat pública. L’Eshadu ens explicava que aquí quan et poses malalt i has d’anar a l’hospital cadascú s’ha de pagar el llit, el metge i els medicaments que et proporcionen.  Ens deia que per una nit, havia de pagar l’equivalent a uns 50 euros, tot una fortuna per a un local.

Canviant de tema vam preguntar-li per les eleccions, què pensava fer. Ens va dir que no pensava votar, que no serveix per a res. El partit del govern s’encarrega de que la oposició sigui pràcticament desconeguda. També s’encarrega de comprar vots. Ens deia que la gent ha d’escollir entre “seguir el cor” o deixar-se comprar per poder sobreviure. La situació de misèria és tal que ningú pot rebutjar diners, encara que siguin bruts.

Li vam explicar l’enrenou dels visats, que està sent el tema estrella dels últims mesos. Va preguntar-nos què faríem i li vam dir que intentaríem allargar el visat al màxim i quan se’ns acabés tornaríem cap a casa. Llavors ell va fer la gran pregunta: "I ja no tornareu a venir mai més?". Vam dir-li que no ho sabíem, que potser sí o potser no, que mai se sap.  Poc després vam pagar i vam marxar.

Ens vam acomiadar d’ell i vam marxar cap a la casa tots dos sols. Mentre  caminàvem compartíem que ens havíem quedat amb una sensació estranya d’aquesta trobada. De fet, el dia anterior quan tornàvem amb autobús d’Awassa vam tenir una conversa amb un noi local que també ens va deixar una mica desorientats. Aquell noi ens preguntava què fèiem aquí, quant de temps teníem pensat quedar-nos i si ens agradava el país. Vam dir-li que treballàvem de voluntaris i volíem estar fins el juny i que, evidentment, ens agradava el país. Quan va sentir que ens agradava el país, a diferència de la gran majoria que es posen contents, ell ens va preguntar: “Què us agrada del país, és un país pobre i subdesenvolupat, què és el que us agrada?”. A això va afegir que devia ser molt diferent al nostre país i al que nosaltres estem acostumats. Li vam dir que sí, que tot és diferent al que nosaltres coneixem. “ Fins hi tot el color de pell és diferent”, va dir ell.  

Tan el noi del bus com l’Eshadu tenen carrera universitària, són banquers, parlen bé l’anglès, tenen coneixement del que passa a la resta del món i estan al corrent de la situació política, social i econòmica que viu el país.  Són conscients de que viuen en un país tercermundista, un país pobre que avança de forma desigual, un país del qual difícilment podran sortir-ne mai, un país oprimit pel seu propi govern i pels governs dels països rics. De tant en tant, es troben amb un blanquet que ve a gaudir de l’aventura de la seva vida. Aquesta és el principal diferència, nosaltres escollim estar aquí i sabem que quan vulguem podem tornar a la nostra realitat, mentre que ells es queden aquí sense poder escollir.

Aquesta és la part menys agradable de la nostra experiència a Etiòpia. Cada dia que sortim al carrer som conscients de la diferència que hi ha entre nosaltres i entre ells. Portem el pes de la història a l’esquena però intentem que això no ens impedeixi fer el que hem vingut a fer aquí i  intentem relacionar-nos amb tothom de la mateixa manera que ho fem a casa. De tant en tant, però, un cop de realitat ens deixa mig estabornits i ens recorda d’on venim i on som.

L’Eshadu ens va preguntar si nosaltres votaríem a les eleccions d’Etiòpia. Li vam dir que necessites la nacionalitat per poder votar. A això va respondre:" jo us aconsegueixo la nacionalitat; us dono la meva". 

Fotos inèdites

 En aquesta foto estem a casa la Wudinesh, una noia que va estudiar a la missió i que ara és líder a l'oratorio (monitora d'esplai per entendre'ns). La nena és la seva nevoda que, mentre preniem el cafè, no parava de fer moneries i fer-se fotos amb nosaltres. 

 Típic lavabo de restaurant.

 Esperant el sopar al restaurant amb el nostre amic Eshadu

 I aquí tenim el sopar (gairebé acabat): peix arrebossat i verdures

 Porta d'entrada a l'escola

Preparant l'esmorzar dels petits a l'escola: la fafa (papilla)

 La sala de mestres (staff room) on els mestres aprofiten per jugar a dames quan no tenen classe. 

Són uns aficionats!

 El watchman (o sebeñá, en amharic), posant a la foto i lluïnt les ulleres d'un voluntari. 

 La Meseret (alumna de la Júlia) ens va convidar a dinar i a la cerimònia del cafè a casa seva. Aquell dia el dinar el va cuinar la Júlia amb l'ajuda de l'amfitriona que estava molt contenta que una noia estrangera cuinés un plat típic etíop. La seva filla petita corria per allà tota l'estona i ens va regalar més d'un somriure. 

 Al pati de casa de la Meseret, la seva filla jugava a mestres amb els seus veïns. 

 L'oratorio. Els dissabtes i diumenges de 14h a 17h venen desenes de nenes de Zway a jugar, cantar i ballar al pati de la missió. A més, les monges els donen catequesi. 

 Aquest és el camí que voreja el llac Zway. A la dreta podem veure els hivernacles de la Sher Ethiopia (afriflora), una empresa holandesa que des de fa 10 anys s'ha instal·lat a diferents llacs d'Etiòpia per cultivar flors a un preu molt barat i vendre-les a Europa. Tots els productes químics que utilitzen són llençats als llacs que han quedat totalment contaminats. Per si això fos poc, els treballadors de la Sher pateixen problemes de salut a causa dels productes tòxics amb els que treballen. Però encara n'hi ha més...les zones on cultiva la Sher han deixat de ser útils per cultivar vegetals i fruita. És per això que a Zway no trobem fruita i verdura amb facilitat, cosa que ens semblava extranya sent a l'Àfrica tropial. Ara ja sabem perquè. 

 Al costat del llac uns nens es van posar perquè els féssim una foto com fan tots els nens aquí a Zway. El que creua les cames anava nu de cintura en avall.

L'excursió al voltant del llac ens va portar a aquesta esplèndida església ortodoxa. Com en un oasi en mig del desert ens vam trobar amb aquesta majestuosa construcció. 

Mentre tornavem de la nostra excursió al voltant del llac els nens i nenes que viuen als voltants ens seguien i ens agafaven de les mans per caminar amb nosaltres.  Per ells som com una atracció, sempre que sortim al carrer se'ns acosten i ens saluden. 

Etiòpia: Segona part

Després d’un mes llarg a casa, tornem a ser a Zway.  No teníem previst tornar a casa per vacances de nadal però ens hi hem vist obligats per raons de permanència en el país (properament dedicarem un post a les nostres aventures relacionades amb els visats).

Aquest parèntesis forçat ha servit per tancar una etapa. L’etapa de novetat, sorpresa, adaptació, de primer contacte amb la missió, les monges, els voluntaris, la gent del poble i el país, ha acabat. Ara comença una segona etapa, una segona adaptació, un “tornar-a-agafar-el-ritme”.

Durant el temps que hem estat fora, nosaltres hem posat “pause” a l’experiència. Aquí , a Zway, el temps no s’ha parat i hi ha coses que han canviat. La mestra del feeding ha marxat a Addis, hi ha voluntaris nous, altres que ja no hi són, han arreglat la bomba d’aigua i el wifi té contrasenya.  A banda d’això tot segueix força igual, però l’adaptació, tot i que será més ràpida, no ens l’estalvia ningú.  Pel fet d’estar fora, no només hem deixat de caminar al costat de la gent sinó que ens hem quedat enrera.  Ara  ens sentim com un futbolista que torna a jugar després d’una lesió. Amb moltes ganes però desubicat i sense ritme.

Fins dilluns vinent, dia 12, no comencen les clases de nou. Ara tothom està de vacances de nadal. És força curiós, aquest any hem viscut dos nadals i dos caps d’any. El primer cap d’any el vam fer l’11 de setembre, el primer dia de l’any pels etíops. I ara, just tornats, vam fer nit de nadal el 6 i nadal el 7. Quina bogeria!

Com a regal de reis nosaltres us fem un recull de fotos inèdites de l’any passat.  Així, donem per  tancada i barrada la primera etapa.