Divendres vam decidir que no volíem tornar a passar un cap de setmana a Zway sense res més a fer que netejar l'habitació, anar a prendre el cafè a casa d'algú o llegir i mirar pel·lícules. Era hora de que ens atrevissim a agafar la motxilla i anar a passar el cap de setmana a fora. Durant la tarda de divendres vam agafar la guia i vam estudiar quines opcions teníem. Havia de ser un lloc relativament aprop, amb els mitjans de transport d'aquí un cap de setmana pot quedar curt. Des de Zway no hi ha massa opcions de llocs amb encant i que quedin aprop així que les possibilitats es reduïen. Un voluntari havia passat el cap de setmana anterior a un lloc que li havia agradat molt, així que vam decidir seguir la seva recomanació.
Dissabte ens vam llevar a les 8 i a les 9 vam sortir de la missió en direcció a la parada d'autobús. Estàvem entre nerviosos, cagats i il·lusionats. En arribar a l'estació vam preguntar a la gent on podíem agafar un bus direcció a Addis que parés a Bishoftu. Varis homes ens van senyalar un gran bus groc aparcat a una cantonada. Dins només hi havia el conductor. Vam comfirmar que arribés a la nostra destinació i vam pujar. Vam estar una hora de rellotge fins que el bus va arrencar. Aquí, els busos no tenen hora de sortida, surten quan estan prou plens. No esperen a que s'ompli del tot perquè al llarg del viatge van recollint a més gent. A banda del conductor, sempre hi ha un revisor que s'encarrega justament d'això, d'anar recollint gent pel camí i cobrar el tiquet. Durant el trajecte, el revisor treu el cap per la finestra i crida el nom de la ciutat on va l'autobús, i així la gent que va caminant per la carretera pot pujar si li interessa. Durant aquesta hora d'espera dins d'un autobús parat, van anar pujant passatgers, evidenment, cap blanc. A banda dels usuaris, també pujaven nens, alguna nena i nois a vendre xiclets, galetes, begudes i els típics fruits secs del país. Un dels nens que venia xiclets ens va reconèixer com els "teachers" de l'escola, ell està al 8è curs, deu tenir uns 12 anys. Com a company de viatge teníem un noi jove, vam deduir que devia ser de Bole, la part "pija" d'Addis. Anava vestit com un europeu, portava rellotge i tenia un iphone.
Després de dues llargues hores vam arribar al destí. El bus ens va deixar a l'entrada del poble, ni parada ni històries. Amb força celeritat vam demanar que ens indiquessin on era l'hotel on dormiríem. L'hotel sortia a la guia i era el que el mateix voluntari ens havia recomanat. Mentre caminàvem a la recerca del nostre hotel vam passar per davant d'un hotel de luxe impressionant, Pyramid Hotel. És el lloc on els de les Nacions Unides es reuneixen quan els hi fa mandra repetir al luxós Sheraton Hotel de la propera Addis Ababa. Nosaltres allà no hi fèiem res així que vam seguir fins a trobar el "Bishoftu Afar Hoteela", un lloc més senzill però prou arregladet, net i molt agradable. Vam demanar una habitació i després de donar el telèfon i explicar que els nostres passaports són a Addis, ens la van ensenyar. Llit de matrimoni, televisió i lavabo dins l'habitació. La TV no funcionava i el lavabo no tenia aigua, però a banda d'això, genial. Vam pagar 172 birr, uns 7€. Justament no era dels llocs més cutres, si haguéssim volgut haguéssim trobat un lloc més barat, però ens arriscavem a dormir amb paneroles i ves a saber com.
A la guia apareixia un lloc recomanat per anar a dinar però no el vam saber trobar ni ningú va saber indicar-nos-el. Vam estar de sort ja que així vam estar "obligats" a anar al "Dreamland Garden Hotel". És el lloc d'on es pot gaudir millor de les vistes del llac Bishoftu, Des de fora sembla un hotel més aviat cutre però només a l'entrar vam quedar al·lucinats. Música d'ambient, plantes decoratives i unes escales que baixaven fins la terrassa principal que dóna directe al llac. Comparativament seria com dinar en un restaurant de primera línia de mar a la Costa Brava. Preciós. I el preu també, preciós, poc més de 3€ per cap.
Després de dinar sortim sense massa rumb. Anem en direcció al llac que és a l'altre banda de la ciutat. Liderats per la Júlia que s'orienta millor anem xano-xano cap al llac. Ens sentim segurs i tranquils anant per la ciutat, no sentim pràcticament cap "you! you!". Al cap d'uns minuts arribem a un encreuament i no sabem cap on anar. Després d'uns minuts de vacil·lació decidim agafar un "bajaj", aquest petits coxte-moto blaus que es veuen per tot arreu. Per 20 birr ens porta fins el llac, erem ben aprop. La visita el llac resulta ser un FAIL. Per caminar una mica pel voltant del llac et fan pagar i tan sols pots vorejar uns metres. Per fer una bona visita s'ha de venir amb guia i cotxe, cosa que nosaltres no sabïem. Un noi s'ofereix a fer-nos de guia i ens demana força diners. Acabem rebaixant el preu fins a 150 birr (6€), però declinem l'oferta. El llac és bonic, però no és dels millors que hem vist per aquí, no volem ocupar dues hores amb aquesta activitat i ens sentim incòmodes entre tanta negociació, desicions i inconvenients. Aquí treuren diners de tot el que poden, cosa que s'entén, però nosaltres només volem passejar lliurement i tranquils, sense cotxes ni limitacions.
Tornem xano-xano cap a l'hotel, són quarts de 6 i a quarts de 7 es fa fosc. Parem a un super i comprem civada i aigua fresqueta. Dubtem una mica però ràpidament trobem el camí. Passem el que queda de jornada a l'hotel. Aprofitem per escriure i llegir una mica a la terrassa de l'hotel amb vistes al llac.
A les 8 ens preparem per anar a sopar. Una jove cambrera ens dóna una carta. La carta està escrita en escriptura llatina però tots els noms són en amàric i no hi ha cap tipus d'explicació de què és cada plat. Decidim agafar alguna cosa amb peix, però no en tenen. Normalment no tenen ni la meitat de les coses que diu a la carta així que la cambrera ens diu quins plats sí que tenen. Demanem "Tagabino", que ho coneixem. És injera amb una salsa de llenties, ceba i tomàquet. En demanem una per compartir. Com sempre, ens acabem la "xixa" ràpidament i ens sobre molta injera. Intentem explicar a la cambrera que volem més "xixa" però no cal que ens porti més injera. Estem convençuts de que no ens enten però ens sorprén quan ens porta el que havíem demanat i enlloc d'injera, uns trocets de pa. Amb la panxa plena i contenta, anem cap a l'habitació a dormir.
Diumenge ens llevem a les 8, No queda cap hoste a l'hotel, només quedem nosaltres, Ens fa gràcia pensar que la carta del sopar enunciava diferents plats per esmorzar perquè el local està buit i no sembla que s'hagi obert la cuina aquest matí. Sense massa necessitat de preguntar, ens comfirmen que, efectivament, no fan esmorzar. Doncs res, ens despedim i anem a buscar l'estació d'autobusos.
La guia indica que l'estació està a la carretera principal així que l'agafem i caminem en la direcció oposada a la que hauríem d'anar. Després de força minuts, més dels que la guia diu, no hi ha rastre de l'estació. Cansats decidim acostar-nos a una furgoneta petita i preguntem si ens podria portar a Zway. Ens pregunta quan estem disposats a pagar. De Zway a Addis cobren 55 birr així que diem que oferim 40. Massa poc. 50, tampoc. Diem que res, que gràcies i que ens diguin on és l'estació. Just com caigut del cel apareix un bus enorme i, com de costum, el revisor treu el cap per la finestra. Diem que anem a Zway, l'autobus para i ens fa pujar. Després de dues hores, d'una misteriosa parada i de que el conductor no parés de parlar i discutir-se pel mòbil, arribem a Zway. "Home zway home"
(estem tenint problemes per pujar les fotos. Les pujarem més endavant)
Entrada de l'hotel
Dins l'hotel
Porta de la "suite"
Hotel luxós proper on es reuneixen els de "Nacions Unides"
Hotel-Restaurant on vam anar a dinar
Dins l'Hotel-Restaurant amb vistes al llac
Cervesa en primer pla. Família rica d'Addis en segon pla
Fish Goulash
Vistes des de la terrassa de l'Hotel-Restaurant. Gent treballant per construir al voltant del llac.
El Llac Bishoftu
Típica casa pobra amb antena parabòlica
Foto "Estil Taló"
Un tren que mai passarà
Sabrieu dir tots els tipus de gra?
Ciutat en creixement
Seguretat davant de tot
Bastida "Estil local"
Bona nit
