“Quina imatge d’Àfrica s’ha forjat Europa? Fam, nens famèlics, terra tan
seca que s’esquerda, ciutats inundades de barraques, matances, sida, multituds
de refugiats sense sostre, sense roba, sense medecines, sense pa ni aigua...;
una imatge que impulsa al món a socorre-la.
Des d’un punt de vista formal – però no tant sols formal –, el colonialisme regna a Àfrica des de la
conferència de Berlín (1883-1885), en la qual diversos països europeus
(Anglaterra i França primerament, però també Bèlgica, Alemanya i Portugal) es
van repartir tot el continent, fins al període de la independència africana, en
la segona meitat del segle XX. Però, en realitat, la penetració colonial havia
començat molt abans, ja en el segle XV i va aflorar al llarg dels cinc sents
anys següents.
El comerç d’esclaus africans que es va allargar durant tres cents anys, fou
la base més brutal d’aquella conquesta; tres cents anys de batudes,
persecucions i emboscades que organitzaven els blancs, normalment amb l’ajuda
de companys africans i àrabs. En condicions infrahumanes, tancats a les
bodegues dels vaixells, milions d’africans van ser transportats fins a l’altra
banda de l’Atlàntic perquè un cop allà, amb la suor del seu front construïssin
la força i el poder del Nou Món.
Perseguida i indefensa, Àfrica va patir el saqueig de la seva gent, i va
quedar arruïnada i destruïda. Van quedar despoblades grans extensions del
continent i la malesa va cobrir regions de vegetació.
Però la petjada més dolorosa i duradora l’ha deixat aquella època en la
memòria i la consciència dels africans: segles de despreci, humiliació i
patiment han creat en ells un complex d’inferioritat i un sentiment de dolor
moral que mai s’ha reparat i que viu en allò més profund dels seus cors.
El colonialisme va viure el seu moment d’esplendor en el moment en que va estellar
la Segona Guerra Mundial. No obstant, en el curs de la mateixa i la eloqüència
simbòlica de la seva realitat inicien el declivi i anuncien la derrota del
sistema.
Com i per què van passar les coses així? Una breu incursió en la fosca
regió de la mentalitat basada en la categoria de la raça aclarirà molts
interrogants; doncs és en la diferència racial del color de la pell on rau el
tema central, l’essència de les relacions entre africans i europeus en la època
colonial. Vincles, dependències, conflictes, tot es tradueix al llenguatge de
la dualitat blanc/negre, en la qual, evidentment, el blanc és millor, superior
i més fort que el negre. El blanc s’ha convertit en sir, master, bwana kubwa, és l’inqüestionable amo i
senyor, enviat per Déu per governar els negres. S’ha inculcat a l’africà que el
blanc és intocable i invencible, i que tots els blancs constitueixen en conjunt
una força compacte i massissa.
Es tractava d’una ideologia que recolzava el sistema de la dominació
colonial, una ideologia que reafirmava la convicció de que tot intent de
qüestionar-lo o oposar-se a ell no tenia cap sentit.
Igual que en passat, Àfrica és avui contemplada com un objectiu, com un
reflex d’una estrella diferent, terreny d’actuació de colonitzadors, mercaders,
missioners, etnògrafs i tota classe d’organitzacions caritatives (només a
Etiòpia el seu nombre supera les vuitanta).
No obstant, més enllà de tot això, Àfrica existeix per sí mateixa i dins de
sí mateixa com un continent a part, extern i tancat, terra de boscos de
plataners, de camps de mandioca, petits i irregulars, de selva, de l’immens
Sàhara, de rius que van assecant-se lentament, de florestes cada vegada més
esclarissades, de ciutats monstruoses i cada cop més malaltes, com una part del
món carregada amb una espècie d’electricitat inquieta i violenta.”
Text extret del llibre Sentir Etiopía.
Capítol titulat Àfrica i escrit per Ryskard Kapuscinski. Publicat per RBA per a Ayuda en
Acción.
