Per fi tenim els Visats

Deunidó, quina manera de patir pels visats!!! Comencem pel principi. Per entrar a Etiòpia es necessita visat, generalment s'expedeix el visat de turista que és per tres mesos. Nosaltres, que no anem a fer de turista,  entrem amb la business visa -visa de negocis- que també és per tres mesos i és la que donen per a ONGs, curiós no?. Com que la idea és estar més de tres mesos, un cop allà haurem d'obtenir un permís de treball, però bé, això és un altre tema.
Per aconseguir el visat necessites un seguit de documentació i portar-la conjuntament amb el passaport a l'embaixada d'Etiòpia. Resulta que Espanya no té embaixada d'Etiòpia i per tant, la més propera és la de París. Aquí comença tot.
Com a concepte, enviar físicament el passaport fins a la capital francesa, no és quelcom que m'entusiasmi. No obstant, hi ha empreses exclusivament dedicades a fer aquest tipus de tasca amb les quals pots confiar amb els ulls tancats gràcies a la seva gran eficiència i professionalitat.
Els nostres passaports van fer kilòmetres fins d'una furgoneta dels nostres estimats amics de DHL. Com bé sabeu es tracta d'una empresa petita i familiar amb la qual pots tenir una tracte ràpid, directe i inclús afectuós.
Els nostres passaports havien d'arribar un divendres, dos setmanes després d'haver sortit de Barcelona, i el dijous anterior ens truca la noia de l'ONG responsable de l'enviament per comunicar-nos que, inexplicablament hi ha hagut un problema inconcretable i els documents no arribaran l'endemà.
-·Cap problema, no ens ve d'un dia. Però, si no arriben demà, quan arriben?
-Ah, això no se sap perquè ara mateix no tenen la referència de quin lloc en concret es troben els passaports. No sabem si són a Paris encara, en camí o a Barcelona.
Genial, fantàstic, sublim. Els brillants professionals responsables d'enviar i retornar els nostres passaports no tenen ni p#&@ idea d'on són. Pot ser que siguin a sota del seient del copilot, sobre una taula de bar sota un diàri, a la rentadora dins la butxaca del darrera del texans,...Que bé!
Vaig demanar a la noia de l'ONG que em donés el número de telèfon i el número de referència per poder-me posar personalment en contacte amb els de DHL.
Una altra cosa no però els de DHL són efectius. I, efectivament, en la primera trucada que vaig fer em van poder confirmar que no tenien ni idea d'on eren. Inexplicablament, no vaig poder mai parlar directament amb la persona encarregada del nostre enviament. Estava massa ocupat perdent els nostres passaports! Bé, tampoc vull ser tan dolent amb ell, no és culpa seva, tampoc és culpa de DHL que és una empresa molt gran amb molts enviaments diàris, com a màxim culpa de DHL frança o de l' embaixada francesa. O això és el que em van dir ells. El més important és sobretot donar les culpes als altres, és més fàcil no?
A la segona trucada que vaig fer, vaig preguntar si em podien confirmar si com a mínim tenien constància de que haguessin arribat a Paris. Bé, això tampoc m'ho podien dir perquè no podien accedir a cap informació sobre el nostre enviament. Esclar, quan els ordinadors no volen accedir, no hi ha manera...
A la quarta o cinquena trucada van poder-me dir que els passaports eren a París a l'embaixada i que havien rebut l'ordre de recollida però quan els havien anat a buscar, no estaven preparats. Quan tornessin a rebre l'ordre ja hi anirien. Vaig preguntar quan hi tornarien a passar i qui donava aquesta ordre. Va resultar que l'havia de donar la responsable de l'ONG que justament estava de vacances! Vaig donar el meu telèfon perquè contactessin amb mi. Em van assegurar que em trucaven al cap d'una hora. Al cap de dos hores vaig tornar a trucar jo. Vaig explicar per enèssima vegada la situació a una persona que cada cop era diferent. Em va tornar a demanar el telèfon i em va tornar a assegurar que em trucaven en una hora. Ja havia donat el meu mòbil varis cops. Se l'apuntaven quan els hi deia o no!?
Vaig decidir que durant un dia no parlaria amb els meus nous amics i si calia agafava el cotxe i anava personalment a recollir-los jo.  
Un bon dia, quan vaig obrir el mòbil a mig matí, tenia tres missatges al contestador. Era una simpàtica noia de DHL que em trucava per dir-me que els visats ja eren a Barcelona, a la casa salesiana on la ONG té seu.
A partir de l'1 de setembre ja els podem anar a buscar. Ara descansen del seu llarg i accidentat viatge.