L'escola d'aquí

Els mestres d’educació especial no tindrien feina aquí. Aquí a Zway no hi ha educació especial a l’escola. De fet no sé si no n'hi ha a enlloc del país, potser a la capital, però no n'estic segur. Aquí no es fan pis ni pos ni pus. Qui  no segueix, no segueix i punt. És culpa seva per ser curtet i gandulot.

No hi ha nens autistes. Aquestes són condicions europees. Si aquí hi ha algun autista, que de moment no n’hem vist, deuen pensar que és un boig i que no s’hi pot fer res si Déu la creat així i el deixen tranquil. 

Tampoc no hi ha hiperactius, els nens corren a l’hora del patí com bojos, s'enfilen als arbres i es peguen (sempre observats des de la llunyania pels mestres que veuen te i mengen pa), però a la classe estan els 50 callats com si fossin a missa. No n’hi cap que intenti cridar l’atenció ni fa el tonto. Si algú fa el tonto l’agafen per l’orella i fora de la classe.

                

Un dia parlava amb un mestre i li explicava que a Catalunya/Espanya és impossible tenir 50 nens callats i escrivint durant una hora i que has de fer màgia per mantenir-los participatius i motivats. Davant d’aquesta dificultat em va sugerir que em canvies de feina, que era massa difícil.

No  hi ha servei de menjador ni música. A l’hora d’esmorzar els donen fafa, és com una papilla de cereals amb un alt contingut calòric. 

Aquí hi ha la figura del vigilant, que és un home que està a la porta deixant passar els nens o el cotxe de les monges. No fa res més. Porta un pal i pica als nens com si fossin cabres si no avancen ràpidament, és bastant graciós de veure. Els nens li toquen la moral expressament perquè els persegueixi amb el pal. És un home gran i poc àgil així que els nens s’escapen rient amb molta facilitat. 

Tenen dones de fer feina tot el dia dins l’escola, però poc les veig treballar, bàsicament caminen amunt i avall, seuen a les escales o es fan una becaina en alguna aula buida. 

Hi ha 75 mestres i més de 2000 alumnes. L’equip directiu ha tardat un mes a donar l’horari definitiu. Van començar l'escola amb tot per preparar, res de començar abans, les vacances són les vacances. La Júlia i jo portem esperant més d'un mes una llista dels nens amb més dificultats per fer una taller d'anglès a la tarda. 

El director fa 5 setmanes que no trepitja l’escola, teòricament està malalt. Aquí hi ha tres caps d'estudis, no hi ha cap dona a l'equip directiu, tot i que sí que hi ha mestres dones. 

Quan falta un mestre, simplement falta i els nens es queden sense classe, a no ser que algú desinteressament hi vagi, que no acostuma a ser. No hi ha cap problema si els nens es queden sols una estona.

Amb els mestres que he pogut parlar fins ara, cap ni un té ganes de ser mestre tota la vida, aquí un mestre cobra molt poc i consideren que la feina és difícil així que tenen ganes de trobar altres feines. Evidentment no he parlat amb tots, però amb els que ho he fet, tots estan estudiant altres carreres.

Els mestres no es poden quedar afònics perquè no parlen res a la classe. Omplen la pissarra de dalt a baix. Primer la parteixen per la meitat amb una línea com si fos una llibreta, l’omplen de punta a punta amb definicions teòriques que no entén ningú, només els 3 o 4 llestos que hi ha a tot arreu. Quan acaba la classe pregunta si hi ha algun dubte, que mai n’hi ha, i se’n va per la porta amb el cap ben at.

Cada divendres a la tarda fan examen del que han fet durant la setmana. Però no us preocupeu per la correcció. La fan una mica així per sobre. L’altre dia vaig ajudar a un mestre a corregir redaccions d’anglès i jo corregia cadascuna de les paraules mal escrites o les frases mal redactades. Com que anava molt lent, el profe em va dir que li fes una mirada ràpida i que li poses una nota, que tal i com ho feia jo, es perdia massa temps.

La sala de mestres sí que és divertida, els mestres tenen moments de descans com teníem abans. De fet tenen 7 classes de 40 minuts al dia i màxim en treballen 5. Ocupen la resta de l’estona fent competicions de  "dames". Jo ja m’estic tornant un expert!

Si plou, els mestres arriben tard però no hi ha cap problema, s’entén que plou, encara que el mestre visqui a 5 minuts!.

A les tardes tots els mestres van a l’escola però pocs tenen classe, només els de secundària. Utilitzen les hores per a preparar classes i coordinar-se, teòricament. En veritat només juguen a les dames.

Quan algú es porta malament, no passa res si se t’escapa una galeta a algun nen. No n’he vist massa, la veritat, però alguna tirada d’orella,de genolls contra la paret, alguna bufa amb la mà oberta i alguna puntada de peu si he pogut veure. Els nens tenen molt respecte als mestres.

Aquestes altures molts deveu pensar que treballar a Etiòpia de mestre és com fa 50 anys i que pot ser una ganga en alguns aspectes. Segons com pot semblar-ho; treballen poc, els nens els hi fan cas i no s’han d’escalfar el cap preparant la classe o corregint les feines però quan hem fet classe, hem tingut la sensació de parlar amb la paret encara que tots els ulls ens miressin. A banda, només cobren 80€ al mes.

Notícies

Des de la nostra sortida a Bishoftu ja han passat un parell de setmanes. Seguim tenint problemes amb l’internet i encara no ens deixa pujar cap imatge. La veritat és que les primeres setmanes vam estar molt de sort però últimament cada dos per tres tenim problemes amb la connexió, sembla que estiguem al tercer món, ostres!

En aquest post farem una mica de pupurrí i explicarem el més destacat d’aquestes darreres dues setmanes.

El més important a destacar és que després d’unes setmanes d’incertesa i de molt confusió amb les noves regulacions en relació als Visats, ens han donat un mes d’extensió. Al maig hi ha eleccions al país i les polítiques d’immigració estan canviant. Fins el mes de setembre passat donaven tres mesos de Visat de Turista i ara només en donen un. Donaven un més d’extensió en caducar i ara sembla que només donen deu dies. Quan nosaltres ja pensàvem que ens quedaven només deu dies al país, ens han allargat el visat un mes! No t’ho diuen fins el mateix dia que caduca la Visa així que l’emoció és màxima. Pel que ens han explicat, en aquest país depens de l’humor amb el que s’hagi llevat el funcionari de torn. La mateixa persona, dins la mateixa institució, el mateix dia, pot donar 1 mes a uns, 10 dies a altres o 72 hores als de més enllà simplement perquè s’ha llevat més content, perquè li ve de gust fer-ho així o perquè no li agrada la teva cara. Celebrem doncs que encara ens queda un mes abans d’haver de sortir del país. Sortirem però tornarem, encara no se’n lliuraran de nosaltres.

Ha arribat un voluntari nou! El Riccardo. És italià i té 38 anys. Ha estudiat ciències polítiques i li agrada molt fer esport, fa uns anys en feia molt. Porta uns 6 anys viatjant pel món i ha estat a moltíssim llocs dels 5 continents. Acostuma a treballar allà on està per tal de tenir diners per mantenir-se. És un tio molt interessant i simpàtic, estem contents de que hagi arribat.

Fa dos dissabtes vam estar convidats a casa d’una de les alumnes de la Júlia. La Meseret, té 32 anys, està casada amb un conductor, treballa com a professora en el cicle formatiu de moda i té un fill adolescent de 14 anys i una petitona molt guapa de 5.  De les 4 cases on hem estat fins ara, ella viu en una casa molt ben arreglada i es nota que són una família “amb diners”. Estàvem convidats a les 11 del matí i ens va oferir injera amb Shiro i Tagabino. El Shiro és una pols de llegums varis i espècies. El Tagabino és Shiro amb ceba fregida, salsa de tomàquet i una mica de picant. La Júlia va ser alumna per una estona i va ajudar a l’amfitriona a preparar el menjar. Realment va estar molt i molt rebó.

Aquell mateix dia al vespre un dels esdeveniments més destacats de l’any tenia lloc. Madrid-Barça. El Riccardo  i el Vicenç van anar a veure’l junts. Aquí a Zway hi ha tres o quatre llocs per anar a veure el partit. Vam decidir anar a un local recomanat pel nostre amic etíop, l’Eshadu. Era un local totalment quadrat, amb una pantalla de projector enorme al fons i una dotzena de bancs un darrera l’altre. L’aforament era d’unes 100 persones i hi devia haver unes 150. Per tant, el calor humà i la proximitat es feia notar. Poc abans de començar el partit se’n va anar la llum, afortunadament tenien un generador apunt. Per llàstima el Barça no va ser capaç de guanyar però l’experiència va ser tot interessant. La majoria de gent del local era del Madrid i sobretot quedaven al·lucinats amb el Cristiano Ronaldo. Aquí són grans fans d’ell i del Mourinho, referents d’humilitat i bondat. L’endemà vam tornar per veure-hi el Chelsea- Manchester United i allò sí que va ser una bogeria: 200 persones fàcil cridant com bojos cada jugada (tots homes, ni una dona). A l’últim minut se’n va anar la llum i, es clar, per tant poc temps ja no era necessari encendre el generador. Conseqüència: ens vam perdre el gol de l’empat del Man United i l’emprenyada del Mourinho.

Els dimecres fem formació sobre psicologia educativa i pedagogia bàsica pels mestres. Nosaltres dos som els formadors i els mestres de l’escola que volen hi assisteixen. Hi ha 75 mestres a l’escola i no tots han fet estudis de pedagogia o relacionats, així que a un gran gruix li seria útil assistir a la formació. El sots director, en Haimanot, va fer-nos una llista amb els 20 mestres que hi assistirien. El primer dia en van venir 10, el segon 11, el tercer 6 i l’últim 5. Pensem que fem una formació interessant i amena però aquí són aficionats a les dames i al descans. Molts ens diuen que no podran assistir perquè estan ocupats però tots sabem què estan fent. Bé, doncs l’últim dia de formació vam demanar als mestres que anessin a buscar material al centre pedagògic i a la biblioteca amb l’objectiu de que ens ensenyessin una activitat i que els altres proposéssim variants o alternatives en acabar. El mestre d’educació física va portar una pilota. Li vam demanar que ens expliqués algun joc amb una pilota. Innocentment vam pensar que jugaríem a la “bomba” o a “matar” o a qualsevol joc de l’estil. Va ser llavors quan vam viure un dels moments més divertits des que som aquí. El tio va agafar la pilota amb una mà i ens la va ensenyar: “això és una pilota, i amb una pilota es pot jugar a futbol. El futbol es va inventar a la Xina el 32 abans de  Crist i es deia “bla bla bla”. El futbol es juga en un camp que mesura tal i tan i amb una pilota que pesa tal i que té una pressió qual....” Déu meu! Inclús a Educació Física fan teoria per avorrir. Ara entenc perquè sempre ve en camisa i mocassins i mai surt de l’aula. Té intenció de sortir el pati, però primer ha d’explicar tota la teoria.

Dissabte passat vam anar d’excursió junts amb el Ricardo. Teníem la intenció de llevar-nos ben d’hora ben d’hora per evitar el màxim el sol. Vam acabar sortint a les 8.00 del matí però ens vam adonar que aquí a les 8.00 el sol crema com a les 11.00 i la ciutat ja fa dues hores que està viva. En fi. Vam anar fins el llac Zway i el vam vorejar en busca de l’Església de Sant Gabriel. Vam estar caminant durant un parell d’hores entre el llac i els hivernacles de la Sher (l’empresa holandesa de flors que contamina el llac). Durant aquestes dues hores el paisatge era molt desèrtic, no hi havia arbres i tampoc veia cap senyal de civilització (a banda dels hivernacles). De sobte, “tal que oasis”, ens trobem amb aquesta església enorme i moderna. Vam estar descansant a la ombra de les arcades durant una bona estona. Vam continuar caminant una mica més enllà però vam decidir avortar la missió ja que érem molt a prop del llac i els mosquits no deixaven de molestar. En tornar ens vam parar al Haile Resort (un hotel amb spa del corredor Haile Gebresalassie) a fer un suc de fruites. Com que ja estàvem cansats de tan caminar vam agafar un Gari per tornar a casa, aquells carros tirats per cavall. Un Gari és per dos i el conductor. Com que érem tres, el conductor va posar-se entre les cames del Riccardo. Va agafar una velocitat endimoniada fins arribar a la carretera principal. És il·legal portar a més de dos passatgers en Gari però els únics que ho controlen són els policies que només són a la carretera principal. Així doncs, jo vaig baixar i vaig creuar la carretera caminant per tornar a pujar una mica més enllà. A mig camí el Gari es va quedar encallat i el Riccardo va haver de baixar a empènyer. Va ser tota una aventura.

Diumenge al vespre vam anar a comprar cervesa a un petita botiga que hi ha ben a prop de la missió. És força graciós perquè aquí una cervesa a una botiga i una cervesa a un restaurant és el mateix preu, 12 birr (50 cèntims). A banda has de pagar l’ampolla i retornar-la un cop buida.

I fins aquí els highlights d’aquestes dues últimes setmanes.

Carta a la iaia

Estimada iaia, 

L’escric des de l’habitació de la casa de voluntaris de Zway, Etiòpia. La Júlia i jo vivim en una comunitat salesiana de cinc monges. Dues són del país, dues de l’Índia i una de Mèxic.  Les monges viuen dins un recinte molt gran on hi ha casa seva, casa nostra, una biblioteca, un institut i una escola infantil.  També hi ha una pista de bàsquet i una de volleyball, espais enjardinats i una petita caseta amb un forn de llenya per a fer el pa cada matí. És un recinte tancat i vigilat per guàrdies. Quan som aquí dins sembla que siguem a Europa. Fora és molt diferent. 

Zway és una ciutat petita, més gran que Sant Jaume de Sesoliveres però més petita que Piera. És una ciutat que té de tot: supermercats, restaurants, un banc, hotels, esglésies, mercats,… Tot i així, no és una ciutat com les que tenim a Catalunya.

No hi ha edificis alts, tot són casetes a peu de terra d’una única planta, tan les vivendes com els comerços. La gent viu en “compounds”, que són grups de cases delimitades per un mur de pedra o de troncs. Les casetes estan fetes amb trossos de metall, de fang i algunes de ciment. Són construccions petites d’una o dues habitacions màxim, una sala d’estar i una petita habitació per dormir.  A les cases on hi ha més diners tenen TV, sofàs, una petita cuineta elèctrica i algun pòster o quadre penjat a una paret mal pintada que cau a trossos per culpa dels tèrmits. D’altres tenen simplement un matalàs o mantes una sobre l’altre que actuen com a matalàs. No tots tenen electricitat o aigua corrent. Evidentment, de lavabo i pica no en trobarem a cap casa. Tot el compound comparteix un espai d’un metre quadrat amb un forat al mig que és on fan les seves necessitats. Afortunadament la relació entre tots els habitants del compound és molt bona. Aquí els veïns són pràcticament família i les portes sempre estan obertes a tothom.

Tampoc hi ha massa cotxes, de fet pràcticament no se’n veuen.  De tant en tant es veu algun 4x4 que passa per la carretera principal, la que vertebra les ciutats més importants de tot Etiòpia. Els 4x4 que es veuen acostumen a ser de gent adinerada de la capital que té alguna empresa o  blancs que estan de turisme o explotant el país amb algun negoci brut.

Aquí la gent es mou majoritàriament en bus i/o furgoneta per anar d’una població a una altra. Per moure’s dins de la ciutat utilitzen el “Bajaj”, que és com un petit taxi blau de tres rodes, i/o el “Gari”, que és un carro tirat per un cavall. Anar en Gari és tota una experiència perquè els carrers són tots de terra i hi ha sots per tot arreu. A vegades el cavall es queda encallat i s’ha de baixar per a tirar-lo o simplement es queda quiet cansat de tot el dia d’anar amunt i avall. Hi ha molts animals caminant pel carrer, principalment vaques, burros i cabres que es passegen tranquil·lament. Quan camines pel carrer has d’estar al lloro que un toro no et tregui un ull o que un gos no se’t tiri a sobre.

No tenen servei de neteja ni recollida de la brossa, tothom tira les escombraries al carrer davant de casa. Tot està molt brut. De tan en tan cremen la brutícia i tota la ciutat fa una pudor especial, tot i que ja ens hi hem acostumant.   

A vegades anem a prendre sucs de fruita en un bar que hi ha al centre del poble. Fan sucs de taronja, d’alvocat,  de papaya, de mango, de pinya o de tot barrejat. Els sucs només valen 50 cèntims d’euro. Són molt barats i boníssims!

No es veuen immigrants (excepte nosaltres) aquí tots són negres, diferents tonalitats de negre, alguns més foscos, altres més clars, però no es veu mai ningun blanc caminant pel poble. Tothom ens mira i alguns ens diuen “you, you” que vol dir ”tu,tu”. També ens diuen “farengi” que vol dir estranger. Es fa una mica estrany caminar i sentir els ulls de tothom enganxats al clatell, com si fossim famosos, però mica en mica ens hi acostumem. Hi ha dues classes de gent, els que només veure’ns ens demanen diners i els que s’acosten i ens abracen o ens saluden amablement.

Els divendres i dissabtes acostumem a sortir a sopar a fora amb els altres voluntaris. Quan sortim al carrer hem de recordar de portar una llanterna perquè aquí els carrers no estan il·lusiminats amb fanals i de seguida queda tot tan fosc que no es veu res. De fet, a vegades passem al costat d’autòctons que no els veiem fins que no estem a dos pams.  L’avantatge d’haver-hi poca llum és que el cel és molt bonic i es veuen les estrelles perfectament.

Està aquí és com està en un altre món completament diferent però ens agrada molt.

Bishoftu

Aquest cap de setmana hem estat a Bishotu o Debre Zeyit, nom omoro i amàric respectivament. Ha estat la nostra primera excursió en solitari.

Divendres vam decidir que no volíem tornar a passar un cap de setmana a Zway sense res més a fer que netejar l'habitació, anar a prendre el cafè a casa d'algú o llegir i mirar pel·lícules. Era hora de que ens atrevissim a agafar la motxilla i anar a passar el cap de setmana a fora. Durant la tarda de divendres vam agafar la guia i vam estudiar quines opcions teníem. Havia de ser un lloc relativament aprop, amb els mitjans de transport d'aquí un cap de setmana pot quedar curt. Des de Zway no hi ha massa opcions de llocs amb encant i que quedin aprop així que les possibilitats es reduïen. Un voluntari havia passat el cap de setmana anterior a un lloc que li havia agradat molt, així que vam decidir seguir la seva recomanació.

Dissabte ens vam llevar a les 8 i a les 9 vam sortir de la missió en direcció a la parada d'autobús. Estàvem entre nerviosos, cagats i il·lusionats.  En arribar a l'estació vam preguntar a la gent on podíem agafar un bus direcció a Addis que parés a Bishoftu. Varis homes ens van senyalar un gran bus groc aparcat a una cantonada. Dins només hi havia el conductor. Vam comfirmar que arribés a la nostra destinació i vam pujar. Vam estar una hora de rellotge fins que el bus va arrencar. Aquí, els busos no tenen hora de sortida, surten quan estan prou plens. No esperen a que s'ompli del tot perquè al llarg del viatge van recollint a més gent. A banda del conductor, sempre hi ha un revisor que s'encarrega justament d'això, d'anar recollint gent pel camí i cobrar el tiquet. Durant el trajecte, el revisor treu el cap per la finestra i crida el nom de la ciutat on va l'autobús, i així la gent que va caminant per la carretera pot pujar si li interessa. Durant aquesta hora d'espera dins d'un autobús parat, van anar pujant passatgers, evidenment, cap blanc. A banda dels usuaris, també pujaven nens, alguna nena i nois a vendre xiclets, galetes, begudes i els típics fruits secs del país. Un dels nens que venia xiclets ens va reconèixer com els "teachers" de l'escola, ell està al 8è curs, deu tenir uns 12 anys. Com a company de viatge teníem un noi jove, vam deduir que devia ser de Bole, la part "pija" d'Addis. Anava vestit com un europeu, portava rellotge i tenia un iphone.

Després de dues llargues hores vam arribar al destí. El bus ens va deixar a l'entrada del poble, ni parada ni històries. Amb força celeritat vam demanar que ens indiquessin on era l'hotel on dormiríem. L'hotel sortia a la guia i era el que el mateix voluntari ens havia recomanat. Mentre caminàvem a la recerca del nostre hotel vam passar per davant d'un hotel de luxe impressionant, Pyramid Hotel. És el  lloc on els de les Nacions Unides es reuneixen quan els hi fa mandra repetir al luxós Sheraton Hotel de la propera Addis Ababa. Nosaltres allà no hi fèiem res així que vam seguir fins a trobar el "Bishoftu Afar Hoteela", un lloc més senzill però prou arregladet, net i molt agradable. Vam demanar una habitació i després de donar el telèfon i explicar que els nostres passaports són a Addis, ens la van ensenyar. Llit de matrimoni, televisió i lavabo dins l'habitació. La TV no funcionava i el lavabo no tenia aigua, però a banda d'això, genial. Vam pagar 172 birr, uns 7€. Justament no era dels llocs més cutres, si haguéssim volgut haguéssim trobat un lloc més barat, però ens arriscavem a dormir amb paneroles i ves a saber com.

A la guia apareixia un lloc recomanat per anar a dinar però no el vam saber trobar ni ningú va saber indicar-nos-el. Vam estar de sort ja que així vam estar "obligats" a anar al "Dreamland Garden Hotel". És el lloc d'on es pot gaudir millor de les vistes del llac Bishoftu, Des de fora sembla un hotel més aviat cutre però només a l'entrar vam quedar al·lucinats. Música d'ambient, plantes decoratives i unes escales que baixaven fins la terrassa principal que dóna directe al llac.  Comparativament seria com dinar en un restaurant de primera línia de mar a la Costa Brava. Preciós. I el preu també, preciós, poc més de 3€ per cap.

Després de dinar sortim sense massa rumb. Anem en direcció al llac que és a l'altre banda de la ciutat. Liderats per la Júlia que s'orienta millor anem xano-xano cap al llac. Ens sentim segurs i tranquils anant per la ciutat, no sentim pràcticament cap "you! you!". Al cap d'uns minuts arribem a un encreuament i no sabem cap on anar. Després d'uns minuts de vacil·lació decidim agafar un "bajaj", aquest petits coxte-moto blaus que es veuen per tot arreu. Per 20 birr ens porta fins el llac, erem ben aprop. La visita el llac resulta ser un FAIL. Per caminar una mica pel voltant del llac et fan pagar i tan sols pots vorejar uns metres. Per fer una bona visita s'ha de venir amb guia i cotxe, cosa que nosaltres no sabïem. Un noi s'ofereix a fer-nos de guia i ens demana força diners. Acabem rebaixant el preu fins a 150 birr (6€), però declinem l'oferta. El llac és bonic, però no és dels millors que hem vist per aquí, no volem ocupar dues hores amb aquesta activitat i ens sentim incòmodes entre tanta negociació, desicions i inconvenients. Aquí treuren diners de tot el que poden, cosa que s'entén, però nosaltres només volem passejar lliurement i tranquils, sense cotxes ni limitacions.

Tornem xano-xano cap a l'hotel, són quarts de 6 i a quarts de 7 es fa fosc. Parem a un super i comprem civada i aigua fresqueta. Dubtem una mica però ràpidament trobem el camí. Passem el que queda de jornada a l'hotel. Aprofitem per escriure i llegir una mica a la terrassa de l'hotel amb vistes al llac.

A les 8 ens preparem per anar a sopar. Una jove cambrera ens dóna una carta. La carta està escrita en escriptura llatina però tots els noms són en amàric i no hi ha cap tipus d'explicació de què és cada plat. Decidim agafar alguna cosa amb peix, però no en tenen. Normalment no tenen ni la meitat de les coses que diu a la carta així que la cambrera ens diu quins plats sí que tenen. Demanem "Tagabino", que ho coneixem. És injera amb una salsa de llenties, ceba i tomàquet. En demanem una per compartir. Com sempre, ens acabem la "xixa" ràpidament i ens sobre molta injera. Intentem explicar a la cambrera que volem més "xixa" però no cal que ens porti més injera. Estem convençuts de que no ens enten però ens sorprén quan ens porta el que havíem demanat i enlloc d'injera, uns trocets de pa. Amb la panxa plena i contenta, anem cap a l'habitació a dormir.

Diumenge ens llevem a les 8, No queda cap hoste a l'hotel, només quedem nosaltres, Ens fa gràcia pensar que la carta del sopar enunciava diferents plats per esmorzar perquè el local està buit i no sembla que s'hagi obert la cuina aquest matí. Sense massa necessitat de preguntar, ens comfirmen que, efectivament, no fan esmorzar. Doncs res, ens despedim i anem a buscar l'estació d'autobusos.

La guia indica que l'estació està a la carretera principal així que l'agafem i caminem en la direcció oposada a la que hauríem d'anar. Després de força minuts, més dels que la guia diu, no hi ha rastre de l'estació. Cansats decidim acostar-nos a una furgoneta petita i preguntem si ens podria portar a Zway. Ens pregunta quan estem disposats a pagar. De Zway a Addis cobren 55 birr així que diem que oferim 40. Massa poc. 50, tampoc. Diem que res, que gràcies i que ens diguin on és l'estació. Just com caigut del cel apareix un bus enorme i, com de  costum, el revisor treu el cap per la finestra. Diem que anem a Zway, l'autobus para i ens fa pujar. Després de dues hores, d'una misteriosa parada i de que el conductor no parés de parlar i discutir-se pel mòbil, arribem a Zway. "Home zway home"

(estem tenint problemes per pujar les fotos. Les pujarem més endavant)

Entrada de l'hotel 

Dins l'hotel

               

Porta de la "suite"

Hotel luxós proper on es reuneixen els de "Nacions Unides"

Hotel-Restaurant on vam anar a dinar

Dins l'Hotel-Restaurant amb vistes al llac

     

                

Cervesa en primer pla. Família rica d'Addis en segon pla

 Fish Goulash

 Vistes des de la terrassa de l'Hotel-Restaurant. Gent treballant per construir al voltant del llac.

El Llac Bishoftu

 Típica casa pobra amb antena parabòlica

Foto "Estil Taló"

Un tren que mai passarà

 Sabrieu dir tots els tipus de gra?

Ciutat en creixement

Seguretat davant de tot

Bastida "Estil local"

Bona nit

Dia de pluja

Diumenge passat va ser, sense dubte, el dia més plujós des que som aquí. Va ploure

tot el dia, poca intensitat però constant, i en algun moment una bona tromba d'aigua. A 
la tarda va marxar la llum i no va tornar fins l'endemà a mig matí.  

Al matí vam anar a casa de l’Abi, una noia de 23 anys que és ex-alumna d’una de les 

voluntàries i són amigues. L’Abi ha estudiat disseny de moda, uns dels cicles 

formatius que les monges ofereixen en els seus cursos de Formació Professional. 

L’any passat va acabar els seus estudis i ara treballa a un petit bar del poble, propietat 

del seu pare. Viu a un dels barris (o zones) més pobres de Zway. Sempre que sortim

de la Missió per anar al poble girem a la dreta i anem direcció al centre. Aquell dia, 

vam girar a l’esquerra i vam sortir per una porta fins aleshores inutilitzada. Tot i saber 

que ens ficàvem en territori desconegut i fins aleshores “prohibit”, anàvem tranquils 

perquè caminàvem conjuntament amb un parell de noies autòctones. A poca estona de 

caminar observem que, efectivament, aquesta zona és diferent. No és que fins ara

haguéssim vist riquesa per tot arreu però aquí encara es notava més la pobresa. Les 

cases i els carrers es veien diferents, hi havia molta deixalla al carrer, molta, i inclús 

hem trobat un crani de vaca!!! Els nens ens seguien com si fóssim els mateixos Reis 
d'Orient!                                                                                                                                                                

Hem arribat al compound de l’Abi, un recinte compost per dues casetes i una petita 

construcció utilitzada com a dispensari i cuina. Al pati hi havia nens petits, gossos, 

gallines i un gall-gos (un gall que el tenen lligat amb corretja perquè ataca i 

mossega a les persones). L’Abi ha sortit a saludar-nos i ràpidament ha tornat a entrar a 

casa seva a preparar el cafè. Casa l’Abi fa poc més de 10 metres quadrats i no té llum 

artificial (i natural ben poca perquè no hi ha finestres i l’única llum que entra ho fa per 

la porta, que és una cortina de tela). Hi havia dos sofàs grans, un parell de butaques, 

una televisió molt petita (viuen en condicions pèssimes però molts tenen tele amb 

infinitat de canals. Paradoxal, com tantes altres coses aquí!) i dos pòsters: un d’una
noia celebrant la cerimònia del cafè i un altre de “Jesús”.

Tal i com és costum, ens han servit menjar: crispetes per picar i injera amb llenties 

picants, col i patata bullida. La injera estava sorrosa,  com que la cuinen al pati,  

granets de sorra es colen en el preparat de la massa. Educadament ens l’hem menjat. 

En acabar, ens han servit cafè. Hem vist com preparava el cafè des del principi i hem 

conclòs que el cafè és tant fort perquè torren els grans fins a cremar-los.

Quan s’acostava l’hora de dinar (exacte, havíem de tornar a la missió per a dinar!), ens 

hem retirat i hem donat les gràcies pel convit. Ha estat una estona agradable tot i que 

hem pogut comprovar que si l’amfitrió, en aquest cas l’amfitriona, i les altres dues 

autòctones no parlen anglès, poca conversa es pot tenir. Hem estat la major part de la 

vetllada veient balls tradicionals etíops a la  tele.

Hi ha feina a fer, haurem d’ensenyar molt anglès i aprendre a entendre l’amharic. 

Camí d'entrada/sortida a la missió

Deixalles. La gent les deixalles al carrer i les crema.

 Columa vertebral d'un animal

 Crani d'una vaca!!!

Caminant pel costat de les cases ens seguiem una vintena de nens

 Casa l'Abi

Cerimònia del cafè

 Els animals entren i surten de la casa com les persones

 Injera

Gall agressiu

Dispensari

Deixalles dins el recinte de la casa

Sortim de nit 2

Divendres vam fer el nostre segon sopar a fora. Després de negociar una estona amb el watchman,

que va intentar que entréssim per una altra porta i així ell no s’havia de moure (cosa que no

va aconseguir), vam sortir en direcció al restaurant. Vam anar a un restaurant que era a uns

vint minuts de casa. El local no era tan gran com el del Tourist Hotel, no hi havia música

europea de fons (de fet no hi havia música), no hi havia tants cambrers (un) i estava menys

il·luminat (poc il·luminat). En Teo, el voluntari que comença el seu tercer any seguit aquí i per tant 

té molta experiència,,ens va explicar que és un lloc força habitual i concorregut pels habitants del 

poble i encara que no està al nivell del Tourist Hotel,  és un lloc dels més nets, arregladets i de fiar 

que hi ha.

El restaurant estava absolutament buit, així que ens van servir amb rapidesa. No tenien carta o

no era necessari que ens la donessin ja que només hi havia tres plats a escollir: injera de peix,

injera amb pasta de cigrons i remenat d’ou. Els que teníem ganes de menjar carn vam haver

d’acceptar l’explicació que el Teo ens va facilitar. Ens va comentar que hi ha èpoques de l’any, i

sembla que nosaltres ara som en aquesta, en les quals els divendres no serveixen carn. 

Indecisos amb tanta varietat, vam demanar 4 injeres de peix i 3 injeres amb pasta

de cigrons per a compartir. La pasta de cigrons la serveixen dins una cassoleta petita i el mateix 

cambrer, in situ, l'evoca sobre la injera. Per beure: aigua, coca-cola i cervesa. Aquí de postres no en 

gasten així que res de gelats, flams de mató, coulants de xocolata, macedònies,..(mmm, quina gana!).

El menjar va ser molt bo, pel nostre gust molta injera i poca “xixa”, però s’entén que la injera

és barata i la resta és car. El peix era molt bo tot i que tenia un regust de llac de Zway

inconfusible. La salsa de cigrons, més vermellosa i picant que l’humus que coneixem, va

resultar ser molt bona.

En acabar de sopar vam compartir unes cerveses mentre fèiem una mica de sobretaula. No

vam allargar-nos massa perquè el cambrer i un parell de watchmen semblavene tenir ganes de

abaixar la persiana i anar a dormir. Vam demanar el compte, 60 birr per persona. Entre els dos vam

sopar per 5 euros. Genial!

Vam tornar xano-xano fent baixar el menjar cap a la Missió. Ens va acompanyar la llum d’una lluna

gairebé plena, la d'un d’hotel o restaurant ja tancat i la d'algun fanal solitari. A les fotos es pot 

apreciar justament que molta lluny no hi havia.

No va ser tan emocionant com el cop que vam anar al Tourist Hotel i al bar posteriorment,

però va ser una sortida molt agradable i tranquila. El watchman va venir encantat a obrir-nos.

Ja li va bé estirar una mica les cames.