Carta a la iaia

Estimada iaia, 

L’escric des de l’habitació de la casa de voluntaris de Zway, Etiòpia. La Júlia i jo vivim en una comunitat salesiana de cinc monges. Dues són del país, dues de l’Índia i una de Mèxic.  Les monges viuen dins un recinte molt gran on hi ha casa seva, casa nostra, una biblioteca, un institut i una escola infantil.  També hi ha una pista de bàsquet i una de volleyball, espais enjardinats i una petita caseta amb un forn de llenya per a fer el pa cada matí. És un recinte tancat i vigilat per guàrdies. Quan som aquí dins sembla que siguem a Europa. Fora és molt diferent. 

Zway és una ciutat petita, més gran que Sant Jaume de Sesoliveres però més petita que Piera. És una ciutat que té de tot: supermercats, restaurants, un banc, hotels, esglésies, mercats,… Tot i així, no és una ciutat com les que tenim a Catalunya.

No hi ha edificis alts, tot són casetes a peu de terra d’una única planta, tan les vivendes com els comerços. La gent viu en “compounds”, que són grups de cases delimitades per un mur de pedra o de troncs. Les casetes estan fetes amb trossos de metall, de fang i algunes de ciment. Són construccions petites d’una o dues habitacions màxim, una sala d’estar i una petita habitació per dormir.  A les cases on hi ha més diners tenen TV, sofàs, una petita cuineta elèctrica i algun pòster o quadre penjat a una paret mal pintada que cau a trossos per culpa dels tèrmits. D’altres tenen simplement un matalàs o mantes una sobre l’altre que actuen com a matalàs. No tots tenen electricitat o aigua corrent. Evidentment, de lavabo i pica no en trobarem a cap casa. Tot el compound comparteix un espai d’un metre quadrat amb un forat al mig que és on fan les seves necessitats. Afortunadament la relació entre tots els habitants del compound és molt bona. Aquí els veïns són pràcticament família i les portes sempre estan obertes a tothom.

Tampoc hi ha massa cotxes, de fet pràcticament no se’n veuen.  De tant en tant es veu algun 4x4 que passa per la carretera principal, la que vertebra les ciutats més importants de tot Etiòpia. Els 4x4 que es veuen acostumen a ser de gent adinerada de la capital que té alguna empresa o  blancs que estan de turisme o explotant el país amb algun negoci brut.

Aquí la gent es mou majoritàriament en bus i/o furgoneta per anar d’una població a una altra. Per moure’s dins de la ciutat utilitzen el “Bajaj”, que és com un petit taxi blau de tres rodes, i/o el “Gari”, que és un carro tirat per un cavall. Anar en Gari és tota una experiència perquè els carrers són tots de terra i hi ha sots per tot arreu. A vegades el cavall es queda encallat i s’ha de baixar per a tirar-lo o simplement es queda quiet cansat de tot el dia d’anar amunt i avall. Hi ha molts animals caminant pel carrer, principalment vaques, burros i cabres que es passegen tranquil·lament. Quan camines pel carrer has d’estar al lloro que un toro no et tregui un ull o que un gos no se’t tiri a sobre.

No tenen servei de neteja ni recollida de la brossa, tothom tira les escombraries al carrer davant de casa. Tot està molt brut. De tan en tan cremen la brutícia i tota la ciutat fa una pudor especial, tot i que ja ens hi hem acostumant.   

A vegades anem a prendre sucs de fruita en un bar que hi ha al centre del poble. Fan sucs de taronja, d’alvocat,  de papaya, de mango, de pinya o de tot barrejat. Els sucs només valen 50 cèntims d’euro. Són molt barats i boníssims!

No es veuen immigrants (excepte nosaltres) aquí tots són negres, diferents tonalitats de negre, alguns més foscos, altres més clars, però no es veu mai ningun blanc caminant pel poble. Tothom ens mira i alguns ens diuen “you, you” que vol dir ”tu,tu”. També ens diuen “farengi” que vol dir estranger. Es fa una mica estrany caminar i sentir els ulls de tothom enganxats al clatell, com si fossim famosos, però mica en mica ens hi acostumem. Hi ha dues classes de gent, els que només veure’ns ens demanen diners i els que s’acosten i ens abracen o ens saluden amablement.

Els divendres i dissabtes acostumem a sortir a sopar a fora amb els altres voluntaris. Quan sortim al carrer hem de recordar de portar una llanterna perquè aquí els carrers no estan il·lusiminats amb fanals i de seguida queda tot tan fosc que no es veu res. De fet, a vegades passem al costat d’autòctons que no els veiem fins que no estem a dos pams.  L’avantatge d’haver-hi poca llum és que el cel és molt bonic i es veuen les estrelles perfectament.

Està aquí és com està en un altre món completament diferent però ens agrada molt.