Notícies

Des de la nostra sortida a Bishoftu ja han passat un parell de setmanes. Seguim tenint problemes amb l’internet i encara no ens deixa pujar cap imatge. La veritat és que les primeres setmanes vam estar molt de sort però últimament cada dos per tres tenim problemes amb la connexió, sembla que estiguem al tercer món, ostres!

En aquest post farem una mica de pupurrí i explicarem el més destacat d’aquestes darreres dues setmanes.

El més important a destacar és que després d’unes setmanes d’incertesa i de molt confusió amb les noves regulacions en relació als Visats, ens han donat un mes d’extensió. Al maig hi ha eleccions al país i les polítiques d’immigració estan canviant. Fins el mes de setembre passat donaven tres mesos de Visat de Turista i ara només en donen un. Donaven un més d’extensió en caducar i ara sembla que només donen deu dies. Quan nosaltres ja pensàvem que ens quedaven només deu dies al país, ens han allargat el visat un mes! No t’ho diuen fins el mateix dia que caduca la Visa així que l’emoció és màxima. Pel que ens han explicat, en aquest país depens de l’humor amb el que s’hagi llevat el funcionari de torn. La mateixa persona, dins la mateixa institució, el mateix dia, pot donar 1 mes a uns, 10 dies a altres o 72 hores als de més enllà simplement perquè s’ha llevat més content, perquè li ve de gust fer-ho així o perquè no li agrada la teva cara. Celebrem doncs que encara ens queda un mes abans d’haver de sortir del país. Sortirem però tornarem, encara no se’n lliuraran de nosaltres.

Ha arribat un voluntari nou! El Riccardo. És italià i té 38 anys. Ha estudiat ciències polítiques i li agrada molt fer esport, fa uns anys en feia molt. Porta uns 6 anys viatjant pel món i ha estat a moltíssim llocs dels 5 continents. Acostuma a treballar allà on està per tal de tenir diners per mantenir-se. És un tio molt interessant i simpàtic, estem contents de que hagi arribat.

Fa dos dissabtes vam estar convidats a casa d’una de les alumnes de la Júlia. La Meseret, té 32 anys, està casada amb un conductor, treballa com a professora en el cicle formatiu de moda i té un fill adolescent de 14 anys i una petitona molt guapa de 5.  De les 4 cases on hem estat fins ara, ella viu en una casa molt ben arreglada i es nota que són una família “amb diners”. Estàvem convidats a les 11 del matí i ens va oferir injera amb Shiro i Tagabino. El Shiro és una pols de llegums varis i espècies. El Tagabino és Shiro amb ceba fregida, salsa de tomàquet i una mica de picant. La Júlia va ser alumna per una estona i va ajudar a l’amfitriona a preparar el menjar. Realment va estar molt i molt rebó.

Aquell mateix dia al vespre un dels esdeveniments més destacats de l’any tenia lloc. Madrid-Barça. El Riccardo  i el Vicenç van anar a veure’l junts. Aquí a Zway hi ha tres o quatre llocs per anar a veure el partit. Vam decidir anar a un local recomanat pel nostre amic etíop, l’Eshadu. Era un local totalment quadrat, amb una pantalla de projector enorme al fons i una dotzena de bancs un darrera l’altre. L’aforament era d’unes 100 persones i hi devia haver unes 150. Per tant, el calor humà i la proximitat es feia notar. Poc abans de començar el partit se’n va anar la llum, afortunadament tenien un generador apunt. Per llàstima el Barça no va ser capaç de guanyar però l’experiència va ser tot interessant. La majoria de gent del local era del Madrid i sobretot quedaven al·lucinats amb el Cristiano Ronaldo. Aquí són grans fans d’ell i del Mourinho, referents d’humilitat i bondat. L’endemà vam tornar per veure-hi el Chelsea- Manchester United i allò sí que va ser una bogeria: 200 persones fàcil cridant com bojos cada jugada (tots homes, ni una dona). A l’últim minut se’n va anar la llum i, es clar, per tant poc temps ja no era necessari encendre el generador. Conseqüència: ens vam perdre el gol de l’empat del Man United i l’emprenyada del Mourinho.

Els dimecres fem formació sobre psicologia educativa i pedagogia bàsica pels mestres. Nosaltres dos som els formadors i els mestres de l’escola que volen hi assisteixen. Hi ha 75 mestres a l’escola i no tots han fet estudis de pedagogia o relacionats, així que a un gran gruix li seria útil assistir a la formació. El sots director, en Haimanot, va fer-nos una llista amb els 20 mestres que hi assistirien. El primer dia en van venir 10, el segon 11, el tercer 6 i l’últim 5. Pensem que fem una formació interessant i amena però aquí són aficionats a les dames i al descans. Molts ens diuen que no podran assistir perquè estan ocupats però tots sabem què estan fent. Bé, doncs l’últim dia de formació vam demanar als mestres que anessin a buscar material al centre pedagògic i a la biblioteca amb l’objectiu de que ens ensenyessin una activitat i que els altres proposéssim variants o alternatives en acabar. El mestre d’educació física va portar una pilota. Li vam demanar que ens expliqués algun joc amb una pilota. Innocentment vam pensar que jugaríem a la “bomba” o a “matar” o a qualsevol joc de l’estil. Va ser llavors quan vam viure un dels moments més divertits des que som aquí. El tio va agafar la pilota amb una mà i ens la va ensenyar: “això és una pilota, i amb una pilota es pot jugar a futbol. El futbol es va inventar a la Xina el 32 abans de  Crist i es deia “bla bla bla”. El futbol es juga en un camp que mesura tal i tan i amb una pilota que pesa tal i que té una pressió qual....” Déu meu! Inclús a Educació Física fan teoria per avorrir. Ara entenc perquè sempre ve en camisa i mocassins i mai surt de l’aula. Té intenció de sortir el pati, però primer ha d’explicar tota la teoria.

Dissabte passat vam anar d’excursió junts amb el Ricardo. Teníem la intenció de llevar-nos ben d’hora ben d’hora per evitar el màxim el sol. Vam acabar sortint a les 8.00 del matí però ens vam adonar que aquí a les 8.00 el sol crema com a les 11.00 i la ciutat ja fa dues hores que està viva. En fi. Vam anar fins el llac Zway i el vam vorejar en busca de l’Església de Sant Gabriel. Vam estar caminant durant un parell d’hores entre el llac i els hivernacles de la Sher (l’empresa holandesa de flors que contamina el llac). Durant aquestes dues hores el paisatge era molt desèrtic, no hi havia arbres i tampoc veia cap senyal de civilització (a banda dels hivernacles). De sobte, “tal que oasis”, ens trobem amb aquesta església enorme i moderna. Vam estar descansant a la ombra de les arcades durant una bona estona. Vam continuar caminant una mica més enllà però vam decidir avortar la missió ja que érem molt a prop del llac i els mosquits no deixaven de molestar. En tornar ens vam parar al Haile Resort (un hotel amb spa del corredor Haile Gebresalassie) a fer un suc de fruites. Com que ja estàvem cansats de tan caminar vam agafar un Gari per tornar a casa, aquells carros tirats per cavall. Un Gari és per dos i el conductor. Com que érem tres, el conductor va posar-se entre les cames del Riccardo. Va agafar una velocitat endimoniada fins arribar a la carretera principal. És il·legal portar a més de dos passatgers en Gari però els únics que ho controlen són els policies que només són a la carretera principal. Així doncs, jo vaig baixar i vaig creuar la carretera caminant per tornar a pujar una mica més enllà. A mig camí el Gari es va quedar encallat i el Riccardo va haver de baixar a empènyer. Va ser tota una aventura.

Diumenge al vespre vam anar a comprar cervesa a un petita botiga que hi ha ben a prop de la missió. És força graciós perquè aquí una cervesa a una botiga i una cervesa a un restaurant és el mateix preu, 12 birr (50 cèntims). A banda has de pagar l’ampolla i retornar-la un cop buida.

I fins aquí els highlights d’aquestes dues últimes setmanes.