Sodoré

Aquest post comença amb una mala noticia: ens vam deixar la càmera a casa. Aquells qui transformeu en vives imatges els textos del blog aprofiteu la virtud. Aquells qui us agrada menys llegir i més mirar fotos, us convidem a fer un esforç.

´

Fa uns dies vam anar a Sodoré. 

Vam llevar-nos a les 7.00 i a les 8.00 ja erem a l’estació d’autobusos de Zway. Vam tenir molta sort i al cap de 10 minuts ja sortíem per la carretera. Com sempre, en arribar a l’estació enuncies on vols anar i amb gran rapidesa la gent et facilita la informació.  Un dels qui estava a l’estació va assenyalar-nos una furgoneta d’unes 12 places. Ja hi havia 8 persones dins i nosaltres érem 5 així que vam poder sortir immediatament.  (sí, 8+5= 13. Aquí, les places i els seients són orientatius).

Al cap d’un parell d’hores vam arribar a Adama, una ciutat força gran i relativament moderna que havia estat capital del país. Allà havíem de fer transbord i agafar un altre transport fins a la nostra destinació, Sodoré, a uns 10 kilòmetres d’Adama.  La furgoneta ens va deixar de nou en una estació. L’estació era enorme i estava molt plena. No sabríem dir quantes furgonetes hi havia però sí podem afirmar que n’hi havia el doble de les que hi hauria d’haver (en estàndars europeus). Va ser posar els peus a terra i estar rodejats de gent. Vam dir que anàvem a Sodoré, on semblava que només hi anava una furgoneta. Un noi jove d’uns 20 anys, el conductor d’aquesta “única” furgoneta que anava a Sodoré, ens demanava 40 birr. Havíem pagat 42 per fer un trajecte de dues hores. No estàvem a més de mitja hora del destí, i 40 birr ens semblava massa.  Vam estar negociant una mica i vam aconseguir que ens ho rebaixes a 30 birr. Entre els cinc ens estalviàvem 50 birr (2 euros). La diferencia és insignifcant però la “conversa” que vam tenir amb el jove conductor, els quatre o cinc espontanis i el policía mediador, no té preu.

Sortir de l’estació semblava imposible però aquí la distancia de seguretat entre vehícles i persones és indiferent, diguéssim que el etíops són gent més propera, més íntima que nosaltres.  Els que us esteu imaginant una estació de busos tal i com la coneixem noslatres, borreu-la del cap. Les de casa acostumen a tenir: una zona d’aparcament amb linies pintades a terra, unes voreres per on caminar els vianants mentre busquen el bus que necessiten,  carrils d’entrada i sortida  on els busos circulen amb facilitat, panells d’informació, etc. Aquí, és tot el contrari: els autobusos están aparcats allà on han considerat, el carril d’entrada i sortida l’ha d’improvisar l’hàbil conductor i els vianants passen literament a dos dits del vehicle, ja sigui pels costats o per davant. De fet, a un dona li vam fer un copet al cul. Per sort, anàvem a tan poca velocitat que només li vam arrugar el vestit. Tot i el caos, a la sortida hi ha un home que controla les sortides del vehicle.  El nostre conductor, sense ni parar, li va dir “contracte”. Amb aquesta paraula feia entendre que havíem contractat privadament el vehicle. Privadament vol dir que només nosaltres som i serem els usuaris del vehícle i per aquesta raó ens pot cobrar més que el preu que tindria si fos d’ús públic.  Durant el trajecte, d’uns trenta minuts, vam parar dos o tres cops i van pujar quatre o cinc persones més. Al conductor li sortia la jugada sensacional ja que a nosaltres ens havia cobrat més i a banda agafava gent del carrer.

A punt d’arribar a la destinació, la policia ens va parar. Van estar uns bons 10 minuts de conversa. Vam deduir que els policies tocaven el crustó del conductor i revisor perquè no podien portar gent si anaven amb contracte. Al final tot es va arreglar amb un “que sigui l´’últim cop” i vam marxar.

Vam circular més de 15 minuts per una carretera pràcticament desèrtica. De tant en tant veies a algú assegut sota l'ombra d’un arbre o una caseta feta de fang i palla (amb antena parabòl·lica!!!). La furgoneta va parar en mig del no-res perquè baixés un passatger, on anava si allà no hi havia res?! Finalment vam arribar a Sodoré Resort Park. El parc consta de 3 piscines –sí, piscines tal i com les coneixem nosaltres-, dos restaurants i unes quantes cabines de massatge.  L’entrada ens va costar 40 birr per persona i donava accés a les tres piscines del parc, els massatges i el menjar s’havia de pagar a part. Aquell dia hi havia una piscina tancada i una altra havia estat llogada per un privat i s’havia de pagar per entrar, així que vam tenir-ho fàcil per escollir.    

L’entrada al parc i l’entrada a la piscina estaven separades per uns 700 metres aprox, mentre caminàvem podíem veure micos passejant-se amunt i avall i cotxes particulars que anaven a aparcar al costat mateix de la piscina.  La imatge en accedir a la piscina va ser molt còmica. Hi havia una piscina de dimensions olímpiques i una piscineta petita adjunta d’un metre i poc de profunditat. Resulta que la majoria d’etíops no saben nedar, així que la piscineta petita estava “a reventar” i a la piscina gran no hi havia pràcticament ningú. Si normalment cridem l’atenció caminant pel carrer, no cal que expliqui que amb banyador i mostrant els nostres cossos blancs, ens sentíem més observats que un jugador abans de xutar un penal.

La nostra sorpresa va arribar quan vam posar els dits del peu a l’aigua i vam notar que aquesta era calenta com un jacuzzi. És aigua natural que arriba per canonades. És bastant curiós nedar en una piscina olímpica a aquella temperatura. 

El etíops neden (dog style) igual que conduiexen i la distància de seguretat no la respecten massa així que cada dos per tres teníem algú a sobre o que ens picava mentre estàvem tranquilament aparcats a la vora.

Se’ns va acostar un etíop força alt i gros i ens va preguntar d’on érem. Ell, per sorpresa nostra, ens va dir que era dels EE.UU, que els seus pares havien nascut al país africà però ell era nascut a Virginia. Tenia 26 anys, estudiava “bases de dades” i es guanyava la vida treballant en un supermercat. Ens explicava que no sabia què faria amb el seu futur, que potser intentaría fer diners i tornar al país dels seus orígens a viure com un rei. Com ja sabeu, els Estats Units dóna milers de “green-cards” anuals als etíops per tal de que vagin a provar fortuna a la terra de les oportunitats. N’hi ha que fan fortuna obrint restaurants o petis negocis però la majoria viuen força pitjor que el nord-americà mitjà. Tot i així, viuen millor que aquí. Molts, un cop han fet prou diners, tornen a Etiòpia, obren negocis i/o viuen tranquilament com a rics.

A banda de nosaltres hi havia un altre home blanc. Deuria tenir uns 50 anys, era baixet, calb, amb una mica de panxeta, duia ulleres fosques i es passejava amb aires de superioritat. Anava acompanyat d’una etíop guapíssima i molt arreglada. A cada minut que passava, la seva compta bancària dismunuïa. Que la prostitució és un dels negocis que més diners mou el món, no és res nou. Que molta gent que no diries mai en fa ús, tampoc és nou. Ara bé, vam pensar que no deu ser gens fàcil ni còmode pels autòctons veure com un blanc fastigós es passeja de la mà d’una de les seves joves  compatriotes amb cara de: “tinc-tants-diners-que-puc-comprar-persones-i-tot-i-a-més-a-més-m’agrada-fer-ho-públic”.

Cap les 4 de la tarda vam anar cap a l’entrada del parc, on havíem d’agafar l’autobús que ens tornaría a Adama, per després agafar-ne un altre fins a Zway. Com si es tractés de britànics, la gent estava asseguda en fila esperant que arribés un bus. Aquest fet ens va sorprendre i agradar. Vam seure a continuación dels darrers i pacientment vam esperar. El primer bus va tardar força estona en arribar, potser una hora ben bona. Un cop va parar davant de la fila i va obrir les portes, la filera va quedar desvirtuada i tothom es va tirar de cop a les portes del bus com si s’acabés el món, aquelles fóssin les portes del paradís i aquest fos d’accés limitat. 

Sense saber massa com, ens vam trobar a dins l’autobús. Tres nois joves etíops, que havien sigut els primers en pujar després de saltar-se tota la fila, ocupaven 6 seients. Vam demanar que ens deixessin seure però no volien.  El Vicenç va quedar quiet, observant la Júlia i a l’espera de que el revisor desencallés la situació. La Júlia, que de tant en tant li surt aquest caràcter, els va cridar en català: si home! Tireu cap allà que hi hem de cabre tots! Es va seure al costat d’un i va fer espai amb el cul per a un altre de nosaltres. Boníssim. Mentre això passava, la Mariam també havia agafat una bossa que ocupava un seient, l’havia deixat a terra i s’hi havia assegut. Finalment,  el revisor va fer fora a dos dels joves per mala conducta i els va indicar que pugessin al mini-bus que hi havia al costat.  Està clar que aquí s’hi ha de fotre morro.