La cara menys bonica de l'experiència

Afortunadament tenim molt contacte amb gent local, no ens relacionem només amb els voluntaris. Treballem conjuntament amb etíops ja sigui a la missió o a l’escola. Tots són molt cordials i amables amb nosaltres, i molts volen convidar-nos a casa seva . Diríem que amb una gran majoria la relació que mantenim és molt bona. Tot i així, és una relació que ni nosaltres ni ells hem buscat. Simplement és conseqüència directe del desenvolupament de la nostra tasca aquí. La única persona no relacionada amb la missió amb la qual hem decidit lliurement establir relació és l’Eshadu, el qui considerem el nostre amic etíop de Zway.

L'altre dia vam quedar amb l’Eshadu per dinar. Des que havíem tornat no ens havíem vist amb ell i teníem ganes de veure’l.  Ens trobàvem a les 13.00 davant el Dashen Bank, el seu lloc de treball. Per sorpresa nostra ell ja havia dinat així que simplement ens acompanyava . Vam deixar que prengués la iniciativa i ens va dur al Bethelem Hotel, un lloc vora del llac pensat per a turistes.

Se’l  veia menys animat que altres dies i li vam preguntar per la seva mare, la qual estava malalta quan nosaltres vam marxar cap a casa per nadal. Ens va dir que ja estava perfectament però ara era el seu pare el qui estava malalt. Ens va explicar que havia tingut un infart de cor i que estava a l’hospital d’Awassa. No som conscients de la gran sort que tenim amb la sanitat pública. L’Eshadu ens explicava que aquí quan et poses malalt i has d’anar a l’hospital cadascú s’ha de pagar el llit, el metge i els medicaments que et proporcionen.  Ens deia que per una nit, havia de pagar l’equivalent a uns 50 euros, tot una fortuna per a un local.

Canviant de tema vam preguntar-li per les eleccions, què pensava fer. Ens va dir que no pensava votar, que no serveix per a res. El partit del govern s’encarrega de que la oposició sigui pràcticament desconeguda. També s’encarrega de comprar vots. Ens deia que la gent ha d’escollir entre “seguir el cor” o deixar-se comprar per poder sobreviure. La situació de misèria és tal que ningú pot rebutjar diners, encara que siguin bruts.

Li vam explicar l’enrenou dels visats, que està sent el tema estrella dels últims mesos. Va preguntar-nos què faríem i li vam dir que intentaríem allargar el visat al màxim i quan se’ns acabés tornaríem cap a casa. Llavors ell va fer la gran pregunta: "I ja no tornareu a venir mai més?". Vam dir-li que no ho sabíem, que potser sí o potser no, que mai se sap.  Poc després vam pagar i vam marxar.

Ens vam acomiadar d’ell i vam marxar cap a la casa tots dos sols. Mentre  caminàvem compartíem que ens havíem quedat amb una sensació estranya d’aquesta trobada. De fet, el dia anterior quan tornàvem amb autobús d’Awassa vam tenir una conversa amb un noi local que també ens va deixar una mica desorientats. Aquell noi ens preguntava què fèiem aquí, quant de temps teníem pensat quedar-nos i si ens agradava el país. Vam dir-li que treballàvem de voluntaris i volíem estar fins el juny i que, evidentment, ens agradava el país. Quan va sentir que ens agradava el país, a diferència de la gran majoria que es posen contents, ell ens va preguntar: “Què us agrada del país, és un país pobre i subdesenvolupat, què és el que us agrada?”. A això va afegir que devia ser molt diferent al nostre país i al que nosaltres estem acostumats. Li vam dir que sí, que tot és diferent al que nosaltres coneixem. “ Fins hi tot el color de pell és diferent”, va dir ell.  

Tan el noi del bus com l’Eshadu tenen carrera universitària, són banquers, parlen bé l’anglès, tenen coneixement del que passa a la resta del món i estan al corrent de la situació política, social i econòmica que viu el país.  Són conscients de que viuen en un país tercermundista, un país pobre que avança de forma desigual, un país del qual difícilment podran sortir-ne mai, un país oprimit pel seu propi govern i pels governs dels països rics. De tant en tant, es troben amb un blanquet que ve a gaudir de l’aventura de la seva vida. Aquesta és el principal diferència, nosaltres escollim estar aquí i sabem que quan vulguem podem tornar a la nostra realitat, mentre que ells es queden aquí sense poder escollir.

Aquesta és la part menys agradable de la nostra experiència a Etiòpia. Cada dia que sortim al carrer som conscients de la diferència que hi ha entre nosaltres i entre ells. Portem el pes de la història a l’esquena però intentem que això no ens impedeixi fer el que hem vingut a fer aquí i  intentem relacionar-nos amb tothom de la mateixa manera que ho fem a casa. De tant en tant, però, un cop de realitat ens deixa mig estabornits i ens recorda d’on venim i on som.

L’Eshadu ens va preguntar si nosaltres votaríem a les eleccions d’Etiòpia. Li vam dir que necessites la nacionalitat per poder votar. A això va respondre:" jo us aconsegueixo la nacionalitat; us dono la meva".