Afortunadament tenim
molt contacte amb gent local, no ens relacionem només amb els voluntaris. Treballem
conjuntament amb etíops ja sigui a la missió o a l’escola. Tots són molt
cordials i amables amb nosaltres, i molts volen convidar-nos a casa seva .
Diríem que amb una gran majoria la relació que mantenim és molt bona. Tot i així,
és una relació que ni nosaltres ni ells hem buscat. Simplement és conseqüència
directe del desenvolupament de la nostra tasca aquí. La única persona no
relacionada amb la missió amb la qual hem decidit lliurement establir relació és
l’Eshadu, el qui considerem el nostre amic etíop de Zway.
L'altre dia vam quedar amb
l’Eshadu per dinar. Des que havíem tornat no ens havíem vist amb ell i teníem
ganes de veure’l. Ens trobàvem a les
13.00 davant el Dashen Bank, el seu lloc de treball. Per sorpresa nostra ell ja
havia dinat així que simplement ens acompanyava . Vam deixar que prengués la
iniciativa i ens va dur al Bethelem Hotel, un lloc vora del llac pensat per a
turistes.
Se’l veia menys animat que altres dies i li vam
preguntar per la seva mare, la qual estava malalta quan nosaltres vam marxar
cap a casa per nadal. Ens va dir que ja estava perfectament però ara era el seu
pare el qui estava malalt. Ens va explicar que havia tingut un infart de cor i
que estava a l’hospital d’Awassa. No som
conscients de la gran sort que tenim amb la sanitat pública. L’Eshadu ens
explicava que aquí quan et poses malalt i has d’anar a l’hospital cadascú s’ha
de pagar el llit, el metge i els medicaments que et proporcionen. Ens deia que per una nit, havia de pagar l’equivalent
a uns 50 euros, tot una fortuna per a un local.
Canviant de tema
vam preguntar-li per les eleccions, què pensava fer. Ens va dir que no pensava
votar, que no serveix per a res. El partit del govern s’encarrega de que la oposició
sigui pràcticament desconeguda. També s’encarrega de comprar vots. Ens deia que
la gent ha d’escollir entre “seguir el cor” o deixar-se comprar per poder
sobreviure. La situació de misèria és tal que ningú pot rebutjar diners, encara
que siguin bruts.
Li vam explicar l’enrenou dels visats, que
està sent el tema estrella dels últims mesos. Va preguntar-nos
què faríem i li vam dir que intentaríem allargar el visat al màxim i quan se’ns
acabés tornaríem cap a casa. Llavors ell va fer la gran pregunta: "I ja no tornareu
a venir mai més?". Vam dir-li que no ho sabíem, que potser sí o potser no, que
mai se sap. Poc després vam pagar i vam
marxar.
Ens vam acomiadar d’ell
i vam marxar cap a la casa tots dos sols. Mentre caminàvem compartíem que ens havíem quedat amb
una sensació estranya d’aquesta trobada. De fet, el dia anterior quan tornàvem
amb autobús d’Awassa vam tenir una conversa amb un noi local que també ens va
deixar una mica desorientats. Aquell noi ens preguntava què fèiem aquí, quant
de temps teníem pensat quedar-nos i si ens agradava el país. Vam dir-li que
treballàvem de voluntaris i volíem estar fins el juny i que, evidentment, ens
agradava el país. Quan va sentir que ens agradava el país, a diferència de la
gran majoria que es posen contents, ell ens va preguntar: “Què us agrada del
país, és un país pobre i subdesenvolupat, què és el que us agrada?”. A això va
afegir que devia ser molt diferent al nostre país i al que nosaltres estem
acostumats. Li vam dir que sí, que tot és diferent al que nosaltres coneixem. “
Fins hi tot el color de pell és diferent”, va dir ell.
Tan el noi del bus
com l’Eshadu tenen carrera universitària, són banquers, parlen bé l’anglès, tenen
coneixement del que passa a la resta del món i estan al corrent de la situació política,
social i econòmica que viu el país. Són
conscients de que viuen en un país tercermundista, un país pobre que avança de
forma desigual, un país del qual difícilment podran sortir-ne mai, un país oprimit
pel seu propi govern i pels governs dels països rics. De tant en tant, es troben amb un
blanquet que ve a gaudir de l’aventura de la seva vida. Aquesta és el principal
diferència, nosaltres escollim estar aquí i sabem que quan vulguem podem tornar
a la nostra realitat, mentre que ells es queden aquí sense poder escollir.
Aquesta és la part
menys agradable de la nostra experiència a Etiòpia. Cada dia que sortim al
carrer som conscients de la diferència que hi ha entre nosaltres i entre ells.
Portem el pes de la història a l’esquena però intentem que això no ens impedeixi
fer el que hem vingut a fer aquí i intentem relacionar-nos amb tothom de la
mateixa manera que ho fem a casa. De tant en tant, però, un cop de realitat ens
deixa mig estabornits i ens recorda d’on venim i on som.
L’Eshadu ens va
preguntar si nosaltres votaríem a les eleccions d’Etiòpia. Li vam dir que
necessites la nacionalitat per poder votar. A això va respondre:" jo us
aconsegueixo la nacionalitat; us dono la meva".
un text impactant, merci.
ResponderEliminarAixí és... trobo que el to que heu trobat per expressar-ho és molt encertat. Moltes gràcies per compartir-ho. El camí és comú.
ResponderEliminarUna forta abraçada.
Us estimo
Teresa