Meskel (primera part)

Meskel o Festa de la Creu . Meskel és una festa religiosa anual pels etíops i

eritreus cristians. Conjuntament amb el cap d’any és una les celebracions

més important del país. És una festa que commemora el descobriment de

la Creu Vertadera per la Santa Helena en el segle quart. Se celebra el dia

27 però la nit anterior ja comencen les celebracions i rituals.

Cap a quarts de sis de la tarda del divendres sortíem de casa en direcció al

llac. No érem ells únics en fer-ho ja que vam caminar llarga estona per una  

avinguda acompanyats d’autòctons que, sols, amb parella, amb amics o

amb família, es dirigien cap a la zona del llac on es celebraria una missa i

s’encendria un foc. Molta gent amb la que caminàvem duia feixos de

plantes seques per a cremar.

Vam arribar al costat del llac quan encara hi havia llum i el sol començava

a pondre’s. Riudades de gent anaven arribant per agrupar-se al voltant

d’una missa a l’aire lliure. Nens vestits “d’escolanets” (aprenents de

monjos) venien espelmes als presents. Una colla d’amics cantava i  ballava

una dansa típica.  A la vora del llac fregien peix, pescat allà mateix,

amb foc fet a terra. Per primera vegada en tot aquest temps vam

veure cinc blancs que, com nosaltres, caminaven entre els autòctons. Tot i

així, seguíem cridant tant l’atenció com sempre, nens i nenes se’ns

acostaven perquè els donéssim diners.

A mesura que s’anava fent fosc la gent va començar a encendre les

espelmes que havien comprat als nens. La missa va durar tranquil·lament

dues hores. Quan va acabar es va fer un silenci sepulcral i després tothom

va començar a cantar. Finalment van encendre la gran foguera que hi

havia al centre de la multitud. Quan va acabar de cremar la gent va

començar a marxar cap a les seves respectives llars per allà on havien

vingut.

Era negra nit i només ens hi veiem gràcies a la llum de les  espelmes que

encara cremaven. Nosaltres vam tornar agafats de la mà (literalment) d’en

Mustaffa, el professor d’anglès de l’escola, que molt amablement ens va

acompanyar fins a la porta de la missió i un cop allà se’n va anar a casa

seva. Aquí és força comú que la gent s’agafi de la mà, és un senyal

d’amistat. No es veuen petons, abraçades ni carícies pel

carrer però si que es veuen molts amics, nois amb nois o noies amb noies

agafats de la mà. És força curiós.

Posant-nos al  llit vam concloure que havia estat una celebració pacífica i

molt agradable. I que anar amb algú etíop dóna molta tranquil·litat i

seguretat.