Lalibela

Si vens a Etiòpia, Lalibela és visita obligada. Possiblement no ha estat el que visualment ens ha  meravellat més de tot el que hem vist aquests dies, però sí és el que més ens ha impressionat. És quelcom únic al món, i com a tal, sempre és una sort poder-ho veure de ben a prop.

Com ve sent costum, la majoria de les ciutats que hem vist, van ser capital del país en algun moment. El rei Lalibela va ser emperador molt previsor. En el seu temps, la crema i destrossa d’esglésies era quelcom habitual. Lalibela va arribar a la conclusió que la millor manera d’evitar que et fotin l’església a terra és, precisament, fer-la a terra. L’emperador va fer construir onze esglésies soterrades a terra i invisibles des de la llunyania. Ningú les podia veure i ningú hagués  imaginat que allà, al no res, amagades sota terra, hi havia tota aquesta col·lecció de temples religiosos.  

Conjuntament amb un senyor britànic molt eixerit i una jove pediatra alemanya que vam conèixer a l’hostal, vam contractar un guia perquè ens ensenyés i il·lustrés sobre aquesta meravella del món, patrimoni de l’UNESCO.

Vam veure sis esglésies abans de dinar i cinc després. És bastant difícil explicar en paraules el que vam sentir en veure el primer grup d’esglésies. Arquitectònicament no són res de l’altre món. A nivell de dimensions, les catedrals que tenim al nostre país són força més grans. Per dins són fosques i austeres. La poca decoració és igual que a totes les esglésies i monestirs de país, pintures senzillotes i no especialment boniques pel nostre gust. I el sostre artificial de la UNESCO per a protegir-les del sol i la pluja no ajuda a potenciar la bellesa visual de les mateixes. Ara bé, quan constates que són esglésies construïdes dins la terra, sota la roca, te n’adones que estàs observant quelcom extraordinari, únic i pràcticament increïble. Diuen que van ser necessaris 23 anys dia i nit per a construir-les totes. Durant el dia, els humans els hi dedicaven cada minut. Durant les nits, els àngels seguien la feina.