La Júlia i el Vicenç a Zway: Adwa i Wukro

Adwa

Després del trekking a les Simien ens mereixíem un bon descans. Ni fet expressament. Vam anar a passar un parell de nits a la missió Salesiana d’Adwa, a.k.a Hotel de 5 estrelles.

Des de que som aquí hem tingut l’ocasió de conèixer diferents missions i Adwa estava a la llista d’espera. És una missió Salesiana però molt diferent a la que coneixem, Zway. Hi ha una monja italiana des de fa 20 anys que dedica cada minut del dia a buscar finançament. No només el busca sinó que el troba. Gràcies a la seva dedicació és una missió enorme, amb unes instal·lacions modernes i amb infinitat de recursos. Tenen hort, granja, una piscina terapèutica, un hospital enorme en construcció, 7 cotxes, apartaments pels voluntaris, un xef italià, etc.

Aquelles dues nits i dia i mig que vam ser allà, val a dir que vam estar encantats però gairebé vam oblidar que érem a l’Àfrica. Aquella missió és un altre món i nosaltres estem molt contents d’haver estat a Zway.

Wukro

El món és un mocador. L’estiu passat, abans de venir a Etiòpia, la Júlia era al tren explicant a una amiga que marxava a fer un voluntariat a Etiòpia. Un senyor que estava assegut al costat va interessar-se per l’estada de la Júlia al país africà. Li va explicar que feia un temps havia estat a Etiòpia i havia escrit un llibre sobre una missió al nord del país. I, per sorpresa de la Júlia, amb molta generositat li va regalar el llibre . Aquest senyor va resultar ser en Josep Maria Jaumà, autor de Què podem fer?. A l’estiu vam llegir el text i ens va resultar molt interessant, tant que ens van entrar les ganes de conèixer aquell lloc del qual en Josep Maria parlava, la missió del pare Àngel Olaran a Wukro.

Durant el nostre viatge vam tenir la ocasió d’anar a Wukro i conèixer al pare Àngel en persona i l’impacte que ha tingut la seva presència a la població al llarg d’aquests últims 22 anys. La missió té dues coses que ens van agradar molt i que són, de fets, trets d’identitat:

Quan l’Àngel va arribar a Wukro, ja fa una pila d’anys, no hi havia res en aquest petit poble. L’Àngel va concloure que el més necessari per al poble i per a la regió era començar a cultivar els camps per tal de poder viure d’una forma autosuficient. Amb els anys han aconseguit extenses plantacions de conreu i han creat una escola d’agricultura. Dos pous subministren aigua durant les èpoques seques.
Les adopcions. Principalment hi ha sortides pels infants orfes o abandonats d’aquest país: Acabar en un orfenat o acabar en alguna família adoptiva a un país estranger del primer món. A la missió de l’Àngel s’estimen fer-ho diferent. Agrupen als infants per famílies, a ser possible, i els paguen el lloguer i la manutenció mensual. D’aquesta manera, els infants poden viure una vida relativament normal dins la seva comunitat.

Podríem explicar-vos més coses però no vam ser-hi prous dies. Si voleu conèixer amb detall la història de la missió i el seu funcionament, us recomanem llegir el llibre d’en Josep Maria.

Tot i que no vam poder estar més d’un dia, ens vam sentir molt ben rebuts i acollits per tothom. L’Àngel és una persona encantadora, un senyor simpàtic, proper, senzill i desenfadat. Ens vam sentir tant còmodes que l’endemà ens resistíem a marxar. Finalment, però, ens vam acomiadar amb un “fins aviat” i vam reprendre el nostre viatge cap a Lalibela, una de les grans meravelles del món.