Júlia i Vicenç i les dotze proves

LA BUROCRÀCIA QUE FA TORNAR BOIG 

Finalment han guanyat ells. El dia 4 de març se'ns caduca el visat posant punt i final a la nostra aventura a Etiòpia.

El maig hi ha eleccions generals a Etiòpia i al govern no li interessa que hi hagi massa estrangers rondant per aquí. Com ja hem comentat en algun post anterior, Etiòpia és un país tancat que no li interessa ni obrir-se al món ni que el món conegui la seva situació.  Tenir estrangers en període d’eleccions pot ser perillós i delicat pel govern. Els estrangers podem criticar, denunciar i donar a conèixer la corrompuda situació política del país en els nostres països de procedència. Com a conseqüència, el govern està posant totes les traves possibles als immigrants. Comencem des del principi:

Espanya no té cap tipus de conveni amb Etiòpia, de fet no hi ha ni ambaixada d’Etiòpia a Espanya, així que com a turista podem aspirar a rebre només un màxim de tres mesos de visat. A immigrants d’altres països, com els EUA o Àustria, els donen fins a un any.

Nosaltres volíem estar 10 mesos aquí, així que per tal de poder estar tant temps ens van dir que la millor manera era demanar un permís de treball. Els permisos de treball et donen la possibilitat d’estar-te fins a 12 mesos al país i són fàcils de renovar. La desavantatge és que per demanar-lo et demanen molts documents i has d’entrar al país amb un Visat Business, el qual s’aconsegueix en una ambaixada etíop i requereix d’una carta d’invitació del país destinatari.

L’abaixada etíop que tenim més a prop és la París així que a l’agost el nostre passaport i una carta d’invitació de les Salesianes van viatjar amb DHL fins la capital francesa. L’anada va ser prou correcte però la tornada no va ser del tot senzilla (veure post dedicat a l’eficàcia de DHL). A banda, vam començar a recopilar tot el que necessitàvem per a un permís de treball: tres cartes de recomanació, el títol universitari, l’expedient acadèmic, 30 fotos de carnet, certificats d’anglès i certificats mèdics. Tot això havia d’estar traduït a l’anglès. Volem donar les gràcies a l’Esteve Comas per a l’ajuda proporcionada. Un cop aconseguit tots els documents, que no va ser pas d’un dia per l’altre, ja estàvem preparats per a demanar el permís, o això ens pensàvem.

L’endemà d’arribar a Addis Ababa (el 5 de setembre) vam ensenyar els documents del permís de treball a la Sister Lourdes, qui ens havia informat sobre tot aquest procés. Va fer una mirada ràpida als documents i va dir: “Esto no vale”. No portàvem els títols originals, sinó fotocòpies compulsades. Cagada. No portàvem els documents legalitzats pel Ministeri d’Educació ni el Ministeri d’Exteriors de Madrid sinó únicament per les pròpies universitats. Cagada. Arribàvem al país no amb tres mesos de visat sinó amb dos. Cagada.

Ens posem a pensar en les maneres que teníem d’allargar el nostre visat que acabava a finals d’octubre. Podíem enviar als documents a Madrid perquè fossin legalitzats? Sí. Ens servia d’alguna cosa? No. Per tramitar el permís de treball són necessaris tres mesos. Encara que enviéssim els documents a Madrid i ens els tornessin, ens quedaria poc més d’un mes per a fer un tràmit molt més llarg. Havíem doncs de demanar una nova Visa Business. Podíem enviar el passaport a París i obtenir de nou aquests mesos que necessitàvem de marge? No, no podíem quedar-nos sense passaport. Podíem sortir del país, tornar a entrar i demanar un visat de turista de 3 mesos? Sí.  No aconseguíem els deu mesos que volíem, però algo era algo. Vam estar mirant l’opció d’anar a Djibuti o a Kenia. Finalment vam pensar que la millor opció era Zanzíbar. 

Quan ja semblàvem estar decidits, ens vam assabentar que a l’aeroport estaven donant visats de turista d’un mes i prou, enlloc de tres mesos com abans. No ens servia de res fer l’esforç de sortir del país només per 30 dies i no podíem estar repetint l’acció cada vegada. Vam decidir doncs que el que havíem de fer era tornar a començar des del principi. Tornaríem a casa, demanaríem el Visat Business de nou i arreglaríem els papers.

Al mes de novembre, després d’extendre el nostre visat Business un mes, vam agafar un avió cap a Barcelona. Un cop a casa, les dificultats seguien.  Després de passar per la delegació del Ministeri d’Educació de Barcelona, vam disposar-nos a enviar els documents a la capital espanyola. Com que semblem “gafats”, enviar els títols oficials (tamany DIN- A3) perquè fossin legalitzats no va ser tant senzill. Vam anar a correus i vam demanar d’enviar els documents per Correu Express. Resulta que aquest tipus de correu treballa només amb unes dimensions concretes, més petites que la del títol. Vam resoldre que hauríem de comprar un tub i posar a dins el títol. Vam anar a comprar el tub i vam tornar a correus. Aquest seguia sent massa gran. Vam sortir a buscar un tub més petit i no el vam trobar...Doncs què, anem personalment a Madrid? Vam demanar cita al Ministeri per si de cas. No ens podíem creure que correus no oferís una solució davant el nostre problema, segur que hi ha molta gent que envia títols oficials . La Begoña ens va donar una idea. Podíem posar el document dins d’un rotllo de paper de plata. Missió complerta, documents cap a Madrid. Èxit.

Vam tornar a enviar els passaports a París. Quan els passaports, la carta de invitació i els diners arriben en un sobre a l’ambaixada, aquesta comunica a la ONG que les taxes s’han doblat i que no ens poden fer el visat. WTF! Evidentment a la plana web no deia res d’això. La ONG demana que se’ls faciliti un número de compte per poder fer l’ ingrés de l’ import que mancava. Res. L’ONG obta per una solució dràstica. Enviar algú a París a acabar la gestió. El Vicenç ja es veia fent un viatge llampec a París quan la Maria, voluntària de VOLS, es va oferir a anar-hi. Moltes gràcies Maria.

Quan la Maria va arribar a l’ambaixada li van dir que el Visat Business havia desaparegut i que ens donarien un Visat ONG d’un mes amb la possibilitat d’extendre’l fins a 6 o 12 mesos. Va demanar que li posessin això per escrit. Res. Marxàvem cap a Etiòpia amb un mes de visat. No estem a temps de demanar el permís de treball, a més a més ara arribem com a voluntaris d’ONG. Cagada.

Tornem a Zway. Parlem amb altres voluntaris a qui se’ls acaba el visat. A ningú li donen una extensió major d’un mes i no els fan pagar els 20$ que fins ara costava sinó 120. Cagada.   

Després de tot el temps d’estar aquí hem après que ningú  ens ajudarà i que si volem res ho hem de fer nosaltres mateixos. En aquest cas concret, la ONG és molt lluny com per ajudar-nos  i les Sisters poc es preocupen dels nostres problemes amb els visats . Dilluns 26 de gener anàvem ben d’hora cap a Addis amb la idea d’anar personalment a Immigració i demanar l’extensió. Sabíem que en el cas dels visats de turista amb un dia tens la gestió feta. Dimarts portaríem els visats a immigració, dimecres tindríem l’extensió i dijous marxàvem a viatjar pel nord. Portàvem amb nosaltres una carta de la Sister Provincial on demanava la nostra extensió, 120 dòlars i estàvem preparats per a negociar amb el funcionari de torn.

A la tarda, per precaució, parlem amb la secretària de les monges que és etíop i és qui acostuma a gestionar tots els visats. Ens diu que la carta que portem no serveix per res, que necessitem una carta de la Diòcesis de Meki. Cagada. Diu que ella ens ho gestionarà, que hi  anirà dijous i que tindrem una resposta el dimarts següent.  Què fem? Viatgem sense passaport? Mala idea. Ens quedem una setmana a Addis sense res a fer? No, ni de conya. Tornem a Zway? Sí, sembla la millor opció. 

Truquem a una voluntària de Zway, la Teresa, per si sap d’algun cotxe que baixi a Zway. Ens diu que l’endemà, dimarts, baixa un cotxe i dimecres al matí un altre. Genial!. Com a mínim, un cop de sort. Anem a dormir cansats del viatge i esgotats amb el tema dels visats.

Dimarts al matí, mentre fèiem temps, ens truca la Teresa i ens diu que finalment no baixa cap dels dos cotxes. Hem de tornar amb transport públic. Ràpidament fem les bosses i abans del migdia marxem.  A les 4 de la tarda tornàvem a ser a Zway.   

Aprofitem aquest post per a donar les gràcies als nostres pares per la seva ajuda i especialment a VOLS per tot el suport i recolzament, tant econòmic com moral.

Tot i les dificultats, no ens hem tornat bojos...de moment.

Video explicatiu

Post dedicat a la memòria de Carme Cardús Lloret, la Iaia.