Bahir Dar

A les 5.00 del matí, negra nit, érem a l’estació de Meskel Square dins el taxi de l’Eremias. Vam arribar abans que l’Skybus i a fora feia tant fred que l’Eremias no ens va deixar baixar del taxi fins que va arribar el nostre autocar.  El curt trajecte des de casa el David fins a Meskel es pot resumir amb una frase pronunciada per l’entranyable taxista. Enmig de la solitud de la nit i tot saltant-se un semàfor en vermell, va dir: Ho sento semàfor però som els únics desperts a aquestes hores. ­–va dir-ho en anglès i els autors del post hem fet una traducció lliure mantenint-nos fidels a l’esperit del missatge.- 

El viatge entre la capital i la que anomenen la Riviera Etíop van ser 9 hores amb una parada per dinar. L’autocar, desafortunadament, disposava de televisió. Nosaltres no volíem però els nostres ulls s’encaparraven en seguir una telenovela etíop horrible. Molt horrible i posada a tot drap. 

Era el nostre primer llarg viatge pel país així que encara no teníem el cos acostumat a tantes hores. Vam arribar a Bahir Dar cansats, desorientats i com si ens haguessin fotut una pallissa.

Només en baixar de l’autocar una munió de nois que s'autoanomenaven guies turístics ens van encerclar per oferir-nos hotels i tours, tal com si nosaltres fóssim molles de pa i ells coloms afamats. Educadament vam dir-los que no necessitàvem ajuda, que ja sabíem on dormiríem. El Ghion, un hostelet que recomanava la guia. Un d’ells ens va dir que el Ghion l’havia tancar el govern per no pagar les taxes. Merda! Vam preguntar doncs a on podíem trobar altres hoteles i ens van oferir a acompanyar-nos. Caminàvem juntament  amb en David, un anglès, i el Santiago, un veneçolà-colombià, que vam conèixer a l’autobús.

Vam veure tres o quatre hostals (tots molt cutres) abans de que un ens convencés definitivament. Més per cansament i avorriment que per convicció. El noi que voluntàriament ens havia acompanyat a l’hotel ens va dir que, un cop instal·lats, ens esperava a la recepció de l’hotel per parlar d’un tour al Llac Tana que ens volia vendre. Vam escoltar-lo amb atenció i vam dir que ens ho pensaríem i que li diríem quelcom. Nosaltres volíem anar a veure el Llac Tana però primer volíem comparar preus. Els guies turístics i el regateig són tant abundants aquí com les mosques.

Un cop a l'habitació vam constatar perquè era tan barata: mosquits a tutti pleni i un lavabo que feia una olor indescriptible. Fantàstic! Després d'això només podia anar a millor.

Vam sopar en un lloc molt xulo davant el llac. En acabat, van aparèixer en David i en Santiago acompanyats d’un altre guia turístic, en Daniel. Aquest ens oferia el mateix tour però força més econòmic. Ens va dir que ens feia un preu molt baix i ens va animar a donar propina un cop acabat. Vam dir-li que, evidentment, si quedàvem contents no teníem cap problema en deixar alguna cosa. Vam donar-li una paga i senyal, vam concretar lloc de trobada i vam anar cap a l’hotel a dormir.

Abans de ficar-nos al llit vam fer la matança de l'exèrcit de mosquits i paneroles que havien sortit de tots els racons.

L’endemà, a la porta de l’hotel, ens esperava el guia que ens havia acompanyat la tarda anterior per recriminar-nos  que no l’haguéssim trucat la nit anterior. Que pesat tu! Vam demanar-li disculpes i li vam dir que havíem trobat un altre guia que ens oferia el mateix per millor preu. Va fer cara de resignat i es va acomiadar.

Anàvem cap al punt de trobada no del tot convençuts de trobar en Daniel allà i amb el dubte de si ens hauria enganyat. Afortunadament era allí a l’hora acordada. 

Vam agafar un bajaj fins a un bar davant el Llac on ens esperaven els companys de bot. El nostre guia ens va demanar que li paguéssim aleshores perquè no volia que els altres turistes ens veiessin pagant menys que ells. No ens agradava massa aquesta mena de secretisme i haver de donar una bona pila de diners abans d’haver gaudit del servei. És cert que el més fàcil i segur hagués estat anar a les oficines turístiques de la vora del Llac i organitzar el nostre tour des d’allà, on hauríem tingut els preus escrits en un paper i una factura. Aquí a Etiòpia, no obstant, les coses funcionen diferent.

El tour consistia en navegar pel llac, anar a visitar tres illes properes i veure les aigües del riu Nil  que entraven al llac. En el preu estava tot inclòs, a excepció de la visita als monestirs de les illes, que s’havia de pagar a part.

Sincerament el tour ens va decebre per vàries raons:

1-      Confiàvem que el llac més gran d’Etiòpia i els antics monestirs del segle XIV i XV ens deixarien impressionats. Tristament no va ser així. Vam constatar que un cop has vist un llac (nosaltres hem estat al Llac Zway i a molts d'altres de la zona del Rift) i ja has vist els monestirs de les seves illes, ja els has vist tots. Tots són iguals.

2-     Sabíem que hauríem de pagar per entrar a cada monestir. No sabíem que ens farien pagar només per a trepitjar i caminar per la illa, així que ens vam quedar en dues ocasions dins la barca esperant els altres turistes, que semblaven molt interessats.

3-      En Daniel, un cop va haver cobrat, va desaparèixer del mapa i no el vam veure en cap moment. El noi que conduïa la barca es dedicava exclusivament a això, no va fer cap tipus d’explicació. Un cop a les illes, a les que vam poder, vam caminar sense acompanyament, així que tampoc vam rebre cap explicació de cap tipus.

En acabar el tour teníem la sensació de que en Daniel ens havia estafat, que havíem passat cinc hores voltant amb una barca, que no sabíem res ni de les illes ni dels monestirs que havíem vist i que podríem haver invertit el nostre temps i diners en fer una altra activitat, per exemple, anar a veure les cascades del riu Nil. Vam descartar aquesta opció perquè ens van dir que després de tants mesos sense ploure hi havia molt poca aigua i no era especialment bonic. No començàvem el viatge de la millor manera. Vam decidir anar a dinar al primer lloc acceptable que trobéssim i prendre una cervesa ben fresca per animar-nos una mica.

Mentre dinàvem, vam rebre una trucada del Daniel, el nostre estimat guia. Vam ignorar-la i vam anar a l’hotel a descansar una estona.

A l’hotel vam tornar a rebre una trucada del Daniel. Més per respecte que per voluntat, vam respondre-li aquest cop. Ens preguntava com havia anat el tour. Més cordials que sincers li vam dir que havia estat bé, interessant. Ens va dir que podíem trobar-nos per donar-li la propina. Llavors, vam deixar la cordialitat a banda i sincerament li vam dir que ens havia decebut força i que no pensàvem donar cap propina ja que havíem pagat un preu correcte i no havíem quedat prou contents com per donar diners extres. Vam penjar bruscament perquè s’estava posant pesat. Els dos sabíem que ens l’acabaríem trobant pel carrer.

Havíem d’animar aquell dia, no podíem anar a dormir amb aquell sabor de boca així que vam consultar la guia i vam decidir anar a veure un espectacle de música i dansa tradicionals.

Mentre caminàvem cap al nostre destí va aparèixer en Daniel. Cordialment ens vam saludar i el Vicenç es va posar a donar-li explicacions més detallades que les que havia donat per telèfon. El Vicenç sempre confia en el poder del raonament així que, bonament, intentava explicar el perquè de la nostra decepció. El guia escoltava però tenia el seu objectiu tant clar, aconseguir la propina, que era igual les convincents explicacions que donava el Vicenç. A tot això la Júlia escoltava atentament sense dir res. Ens acostàvem al bar musical on havíem decidit anar a sopar i en Daniel encara ens seguia. La Júlia veia que acabaríem sopant amb el guia si no ens el trèiem aviat de sobre. El Vicenç va veure com la relaxada cara de la Júlia començava a posar-se vermella i desfigurar-se. Començava a perdre la paciència. El Vicenç seguia donant explicacions i el Daniel seguia sense “entrar en raó”. Va ser llavors quan la Júlia, cansada, va propinar quatre crits al Daniel i va dir que ja podia marxar, que no fos pesat, que no li donaríem propina i que no el volíem veure més. El Vicenç, que ja coneix a la Júlia, es mirava el Daniel com dient: xaval, l’has cagat, has despertat a la bèstia així que jo correria lluny abans no et mossegui. El Daniel, sorprès pel caràcter d’aquesta jove aparentment inofensiva va rematar la seva actuació de la nit amb un: “sou els pitjors turistes que han passat per aquí”. La Júlia, des de la porta del bar, va dir la seva última paraula tot tancant aquell trist episodi: “i tu ets el pitjor guia de tot Etiòpia, és una pena perquè tenim molts amics que volen venir a Bahir Dar, però tranquil, que no et recomanarem”.

Va ser una situació molt desagradable. El nivell d’agressivitat va ser mínim i va ser tot més àgil del que sembla però ens va quedar un cos ben estrany. Per consol, vam llegir a la Lonely Planet que els guies de Bahir Dar són els més pesats de tot Etiòpia i que molts turistes tenen problemes amb ells. A banda, vam tornar a constatar que millor no fer despertar a la fera. La Júlia ja ve de sèrie amb els ulls blaus i el cabell groc així que poc necessita per a convertir-se en “super-guerrerra” si fa falta.

Vam tenir el Daniel al cap fins que la dansa va començar. Vam quedar tant captivats pels moviments de coll i espatlles dels ballarins i ballarines que tot ho vam oblidar. Estàvem asseguts a primera fila i inclús ens van treure a ballar. Va ser una nit genial.