Com hem arribat fins aquí?

Si el setembre del 2013 algú ens hagués dit que el cap d’un any estaríem agafant un avió fins a un país africà per estar-hi una bona temporada, li hauríem recomanat que no es dediqués a la futurologia. Ni nosaltres mateixos ens ho acabem de creure.

Des que ens vam conèixer amb la Júlia ella m’havia deixat molt clar que tenia ganes i intenció de marxar a l’estranger en acabar la carrera. A mi m’agrada viatjar, i m’atrau la idea de viure en altres països així que, romànticament, li deia que no m’importaria anar-me’n amb ella allà on anés.  Tot i així, fins aquí no hi hem arribat d’una manera tan senzilla.

Durant l’estiu del 2013, caminant amunt i avall per damunt la sorra de La Fosca, a Palamós, parlàvem de què passaria quan la Júlia acabés la carrera. La primera idea de la Júlia era buscar algun màster, unes bones pràctiques o inclús una feina a Anglaterra.  Anglaterra era un país perfecte per a mi, un país que conec, que m’atrau i que penso que podria trobar feina amb relativa facilitat. Tot i les meves primerenques paraules d’acompanyar-la allà on anés, la meva situació aquí era molt estable. Compartia pis amb un bon amic i tenia força possibilitats de tenir feina durant tot el curs a una escola que m’agradava. 

A cap dels dos ens agradava pensar que estaríem  separats durant una llarga temporada però sobretot jo tenia raons perquè fos així (o les havia de buscar). Per una banda, no volia perdre el número de la famosa llista d’interins. M’ha costat els meus anys arribar fins aquí i no estava disposat a perdre-ho. Per altra banda, la Júlia tenia un projecte que era seu i jo no volia “limitar-me” a acompanyar-la. Hi havia d’haver algun al·licient més a banda d’estar amb ella. Així doncs, tot i el mig acontentament d’ambdós, la Júlia va començar el setembre a fer recerca per poder marxar sola a l’estranger.

Va passar el primer trimestre i la Júlia no acabava de trobar res que li interessés de debò. I això que busca molt i molt bé! Un cop descartat fer un màster i havent provat de demanar la beca Leonardo da Vinci per fer pràctiques, va provar de buscar WWOOFING i un Voluntariat Europeu, però tampoc semblava sortir-li res prou interessant i viable econòmicament. Per nadal començava a desesperar-se una mica, pensant que potser no acabaria marxant i que de fet, possiblement, la millor idea era quedar-se aquí i començar a buscar feina. Però no podia ser, continuaria buscant, tenia massa ganes de marxar.

Durant tot aquest llarg procés de recerca  jo em convencia de que el millor era quedar-me aquí, que no la podia acompanyar. M’ho deia i m’ho repetia fins a estar convençut de que, clarament, era la millor opció. N’estava convençudíssim, havia d’estar aquí i treballar.

Un dia de finals de gener estava fent una birra amb un bon amic. Aleshores vaig tenir una conversa d’aquelles. Ell tornava d’un viatge i venia amb una energia desbordant i amb entusiasme contagiós. Vam estar parlant de les meravelles de viatjar, de conèixer gent nova i de l’avorriment de la rutina que ens empresona i d’aquesta llosa que cadascú carreguem a l’esquena cada dia en llevar-nos (ho sé, ens vam flipar una mica, però això la birra ja ho té).     

L’endemà vaig trucar a la Júlia per dir-li que volia marxar amb ella, que havia tingut una conversa que m’havia obert els ulls. Li vaig explicar que l’únic que em retenia d’acompanyar-la era la por a perdre la feina però això no podia ser. No podia ser que aquesta por em privés de fer el que veritablement volia: compartir amb ella experiències memorables. La Júlia va estar uns dies encaixant aquest canvi de rumb tan sobtat. Per sort és intel·ligent i flexible i va saber no trencar-se res, tot i la frenada i el gir de 180 graus que li vaig obligar a fer. 

Al cap de pocs dies, l’especialista en recerca va trobar quelcom que ens anava com anell al dit: un voluntariat d'educació de llarga durada a un país del sud. Finalment la Júlia trobava quelcom que a tots dos ens atreia i, en tant que treball amb una ONG, a mi em possibilitava congelar el número i, per tant, no havia de patir per la feina. Era ara el moment més idoni de fer una cosa així. Ella acabava la carrera al juny i no tenia intenció de continuar estudiant al setembre o buscar feina immediatament, teníem temps, ganes i il·lusió. Més endavant segurament seria més difícil tenir una oportunitat així. 

Així doncs, el febrer començàvem una formació amb l’ONG Vols. Finalment marxàvem, marxàvem junts i marxàvem ni més ni menys que al bressol de la humanitat.